Democratitzar la tecnologia
L’Administració ha d’interioritzar que no es tracta de comprar sensors, sinó d’entendre com les innovacions afecten el funcionament de la ciutat
A través dels anys, hem vist que en el panorama internacional es feien visibles i futuribles ciutats intel·ligents amb una sostenibilitat bastant qüestionable, com Masdar, Songdo, The Line i Ciudad Foresta, entre d’altres. I, en l’altre extrem, hem vist com la vida quotidiana es modifica gairebé sense adonar-nos-en, a partir de la contínua incorporació de gadgets i aplicacions informàtiques.
Però també, i alhora, a les ciutats s’han començat a produir solucions menys estàndards i sofisticades i es formulen solucions més aterrades a la realitat. S’arriba a teoritzar sobre l’existència de tres generacions diferents de ciutat intel·ligents: la impulsada per les empreses tecnològiques, la impulsada pels governs municipals i, finalment, la que haurien d’impulsar els ciutadans.
No obstant, també observem que en la mateixa administració les estructures encara no estan capacitades per donar resposta a un repte que és tan dinàmic i complex. S’han incorporat noves dependències i oficines especialitzades al respecte i s’han canviat rètols, i s’han reanomenat moltes de les preexistents.
Els esforços sembla que encara no són suficients. I és que no es tracta de comprar sensors, d’imputar els mals a les economies de plataforma digital, ni de contractar molts empleats públics que sàpiguen de visualització de dades o de big data, sinó d’entendre com les innovacions tecnològiques impacten en el funcionament de la ciutat i amb quins objectius, per regular-les, democratitzar-les, utilitzar-les i promoure-les per al bé comú.
Així com no és desitjable una ciutat intel·ligent tecnològica, cosmètica, tecnocràtica, corporativitzada o panòptica, tampoc ho és una ciutat immobilista, que no reconeix els canvis, ni actua per promoure o redireccionar tendències. En les ciutats ha canviat la noció de límit, entre ciutat i camp, entre públic i privat, entre interior i exterior, així com les nocions de distància, continuïtat, densitat, diversitat i hibridesa. La velocitat del desplaçament de béns, informació i persones ha crescut ràpidament.
Notícies relacionadesSegons François Ascher som davant del repte de planificar una societat més oberta en un món mes incert, amb una societat cada vegada més diversificada i més individualitzada. Alhora, Bernardo Secchi ens proposa les ciutats com un gran recurs renovable i reciclable, sobre el qual cal replantejar les seves estructures econòmiques i productives, així com les relacions entre aquestes amb el pla social.
Al final, la veritable intel·ligència i sostenibilitat de la ciutat raurà en la capacitat col·lectiva de gestionar el dinàmic i complex recurs fonamental que és la ciutat existent. En el pla físic, econòmic, social, ambiental i cultural, atenent a les seves necessitats, carències i potencials de millora i canvi. Una capacitat que, més enllà de les nomenclatures, és el dret a canviar-nos a nosaltres mateixos canviant la ciutat, com explica David Harvey, un dret que es vincula més a la vida comuna que a la individual, una transformació que des del poder col·lectiu pot arribar a reformar els processos de creació de la ciutat.
