Cristina Caparrós: "Molts nens de Barcelona no saben que a la ciutat hi ha pescadors"

Cristina Caparrós, al port de Barcelona.

Vostè no és pescadora; és armadora. ¿Què és això?

Els meus besavis, el meu avi, el meu pare, el meu oncle: la meva família s’ha dedicat a la pesca. Tradicionalment, les dones s’han encarregat de la gestió. Si ets propietari i gestor, ets armador. Al final és encarregar-se de tot: l’electricista, la factura, les armilles que has de comprar. Em cuido de la part de terra, del que feien la meva mare i la meva àvia.

El 2017 a Barcelona hi havia 29 vaixells de pesca i 356 pescadors. ¿Quants n’hi ha ara?

22 barques i 153 pescadors.

¿No hi ha relleu generacional?

Hi ha dos elements. Un és que la gent es jubila. Se’n van entre els 55 i 60 anys [el sector permet jubilar-se abans per la duresa de la feina]. L’altre és que per a un vaixell necessites un patró i un motorista i tripulació, mariners. Per ser mariner fas un curs d’un mes i mig. El problema és que els patrons i els motoristes es fan grans i el natural abans era que la gent jove s’embarqués uns dies i després tot l’any. Amb 20, 25 o 30 anys es treien la patronia o el títol polivalent. Amb 40, si et tocava fer de patró ho sabies fer. Ara és difícil, ja que les tripulacions amb prou feines dominen l’idioma.

¿D’on venen?

Sobretot del Senegal, algun de Gàmbia. Al cèrcol, marroquins. Fa 50 anys era gent de barris mariners o de ports pesquers andalusos. Feien temporada aquí, anaven i venien. Així va venir el meu besavi, que era de Castell de Ferro, Granada. També hi ha un problema de reducció de flota pesquera. Els requeriments tècnics són cada vegada més selectius i alguns vaixells es queden enrere, perquè la inversió és tan alta que no té sentit si t’agafa a prop de jubilar-te.

¿Pronosticaria quant temps li queda a la pesca a Barcelona?

Ni m’atreveixo ni vull pensar-ho. Crec que portaria mala sort. No vull pensar en això per la part emotiva i perquè, si treballes en un entorn que decau, no et dona gaire força. Racionalment, veus que el decreixement és acusat.

Vostè afirma que la ciutat gira l’esquena al món de la pesca.

A Barcelona hi passen moltes coses; som molt potents en molts sectors. En altres ciutats marineres, el barri de pescadors, les barques, són la part més important. Aquí no; aquí som invisibles. Però fem activitats, com visites amb nens. És com plantar una llavor.

Reben escoles.

Sí, fem visites per a escoles, programes per motivar noves formacions i oficis, formació a migrants perquè es vinculin amb el món del peix. Als nens els ensenyem xarxes, peixos, barques: que vegin que hi ha un lloc on cada dia arriben pescadors, un lloc on es ven peix.

¿Creu que la pesca a la ciutat no és gaire coneguda pels nens ?

Molts nens de Barcelona no saben que hi ha pescadors a la ciutat. Treballem perquè ho sàpiguen.

¿La pesca és una feina dura, bonica i mal pagada?

Sí, però això de mal pagada no m’agrada dir-ho: tenim bons i mals moments. Si no canviem aquest relat... N’hi ha molts que podríem ser en un altre lloc, però aquí ens teniu.

Vostè és investigadora.

Vaig estudiar Química i vaig fer un doctorat, però m’ofegava. Em moria de ganes de venir al moll. Si continuem dient, però, que és una feina mal pagada, la gent no s’hi interessarà.

¿Què guanya un pescador?

És variable. No ho contestarà ningú. Però sí que supera de molt el salari mínim.

El factor ecologista, la protecció del medi ambient, ¿va contra la imatge de la pesca?

Si et fixes en els perfils dels que treballem aquí, veus quin és el nostre interès. Veus el meu pare i veus que no és un genocida del mar. [El seu pare és José Antonio Caparrós, pescador jubilat, fill i net de pescadors, que arregla xarxes a la vora d’on fem l’entrevista.] La nostra pesca és de proximitat: cèrcol, arrossegament, arts menors, que es fa a la costa catalana, anem i venim cada dia, respectem les vedes. La gran diferència és que qui treballa aquí normalment són famílies d’un entorn petit. No és el mateix que un vaixell gran, que travessa l’oceà i se’n va sis mesos a l’any, que avui pesca en un lloc i demà en un altre: l’impacte mediambiental no el preocupa. Nosaltres pesquem sempre en els mateixos caladors.

Les limitacions de captura amenacen la pesca de gamba fresca per Nadal. ¿Pot passar?

Sí. La UE ens dicta els dies que podem sortir, però al principi d’any no sabem quant hem de parar. De vegades parem tres mesos i només en calien dos. Cada any ens demanen que parem més dies. Aquest any hem fet una reducció del 40%. No crec que Apple aguantés si l’obliguessin a vendre el 40% menys d’iPhones.

Anar a comprar peix fresc és car, fins i tot prohibitiu.

La meva àvia no menjava rap cada dia. Anava a la plaça i el que hi hagués: ofídids, mòlleres, galeres. La gent comprava el que hi havia els dies normals i feia àpats més excepcionals altres dies. Com que ara no coneixem gaires peixos, no en demanem, i per això els peixaters ja no compren algunes espècies: ens hem limitat a 10 o 12. I la factura puja. Lluç, rap, musclo i ara la tonyina i el maleït salmó.

¿Maleït salmó?

Tenim salmonitis. Ens han aixecat la camisa. Ens han fet creure que és molt saludable i no tots els salmons ho són. És caríssim. Hem de menjar espècies més desconegudes diàriament per canviar la idea que el peix és car. La canana costa 10 euros el quilo. Si mengem calamars d’una determinada mida ens en anem a 20 o 25 euros.

Notícies relacionades

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

La nova cocteleria màgica

¿Què ha donat la Copa Amèrica als pescadors de Barcelona?

Mals de cap. Ens hem mogut del nostre lloc i no ens han tingut en compte. No hi hem pogut participar de manera activa. Hem estat en espais compartits, però no n’hem format part.