Llums, càmera i acció a l’Astoria

Torna a il·luminar-se la gran pantalla de l’Astoria, tot i que s‘ha d’aclarir que no torna com a part de l’important cine que va ser entre 1934 i 1999, sinó com a teló principal d’un nou restaurant i sala d’espectacles. Reobre l’Astoria al carrer de París, amb el nom de Deleito Burger Club, la cadena de locals que el finalista de la vuitena edició de MasterChef Alberto Gras va posar en marxa amb els seus socis Rai Mercader i Gerard Moreno, però les empremtes del que va ser un cine de categoria, dels de la zona alta, amb arquitectura amb el segell del GATPAC, han sigut premeditadament i sàviament ben conservades. Hi ha les taquilles, per si mateixes, un element ja molt cinematogràfic, les cortines d’accés, salvades com un tresor i, el que hem dit, la pantalla, que no es mantindrà inerta, com si fos un simple decorat, sinó que, tal com explica Gras, estarà en permanent projecció com salsa entre les hamburgueses (especialitat de la casa) i la cultura.

Un dels motius pels quals és tan difícil saber més coses de l’antiga societat ibera que va poblar aquesta part de la península és que els seus membres tenien per costum incinerar els seus morts, així que amb prou feines hi ha (tret de per alguns caps tallats que es feien servir com a ornaments i unes quantes sepultures de nadons) restes funeràries que els arqueòlegs puguin portar als seus laboratoris per estudiar. Els cines de Barcelona són una cosa semblant. Dels que es van acomiadar de la cartellera gairebé res palpable queda dret. Hi ha tres butaques del Cinema Urgell a l’entrada principal del supermercat que avui ocupa l’antiga llar d’aquell cine, és cert, i algunes de les lletres de les seves marquesines estan a cases particulars salvades per cinèfils amb ànima de cel·luloide, però el comú és que no quedi ni rastre d’aquelles formidables sales que poblaven, a l’Eixample, per exemple, la Rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia i els carrers de Provença i Casp. I potser d’aquella gran extinció no hi hagi restes més ben conservades que les de l’Astoria. El respecte del grup Costa Este i d’aquests tres emprenedors de la marca Deleito amb aquest passat de la ciutat és, per tant, molt d’agrair.

Auguren 18 establiments a finals del 2026 i aquest és el cinquè, però per raons òbvies és i serà diferent dels altres, així que Gras, el responsable de la carta i representant de la generació que està agafant el relleu a la sala de màquines de la ciutat, ha creat noves receptes per a les cuines de l’Astoria, amb waygu de l’Empordà, cebiches de bolets, llardons gaditans i, entre els plats estrella, una hamburguesa de carn madurada i fumada que arribarà a la taula enmig d’una boirina.

De la història de l’Astoria, rica en deliciosos detalls, és fàcil deixar-se alguna cosa al tinter, però el fonamental és que va ser una obsessió d’un empresari dels anys 30, Modest Castañé, que ja tenia una altra sala en el més canalla Paral·lel, així que a aquesta del carrer de París li va donar un altre perfil. La va estrenar el 28 de setembre de 1934 amb una pel·lícula de Howard Hawks, La comedia de la vida, amb Carol Lombard i John Barymore com a protagonistes.

Guerra i postguerra

Notícies relacionades

Barcelona treu del calaix l’ordenança que posa límit als patinets

Ricard Gomà: "La BCN metropolitana ja no és una capital amb diversos suburbis"

El maig de 1936, a dos mesos que comencés la Guerra Civil, l’Astoria va ser pioner a la ciutat en les projeccions d’un fals 3D (color amb efectes de relleu, el van batejar), però a partir d’allà tot va començar a ensorrar-se. Va ser una etapa de reposicions i, més val això que res, de projeccions amb orquestra, no perquè el negoci anés vent en popa, sinó perquè molts músics de la ciutat es van quedar sense feina i Castañé els hi va donar. Pitjors van ser els primers compassos de la postguerra, en la qual amb entrada gratuïta es projectaven documentals sobre la perfídia de la Segona República i d’exaltació del nou règim.

L’Astoria, no obstant, semblava estar dotat d’una ànima especial. Quan el 1999 va tancar les portes, Terenci Moix li va dedicar un càlid comiat, malgrat que no havia sigut el cine de la seva infància i joventut, i el va titular Els fantasmes de l’Astoria, amb referència a aquest esperit amb el qual la sala va cavalcar les adversitats i es va fer un lloc com a pantalla de pel·lícules d’autor. Des que va deixar de ser cine, ha sigut sala de festes, discoteca, bar de copes…, però sempre ha sigut, almenys per als barcelonins amb més padró a la ciutat, l’Astoria.