Laia Bonet: «BCN haurà passat de produir 500 a 1.000 pisos públics a l’any a partir del 2027»

Venim de vuit anys en què la producció de vivendes ha sigut de 500 a l’any de mitjana. Centrem tots els esforços a passar d’aquests 500 a 1.000 pisos anuals. Treballem amb l’objectiu d’aconseguir aquest ritme de construcció a final de mandat, que ja pràcticament tenim aquest any. Però estarem en condicions de fer 1.000 pisos a l’any a partir del 2027. Treballem amb les llums llargues.

¿Com acabarà aquest mandat?

Amb 15.000 pisos al parc municipal. I a partir de llavors se’n guanyaran 1.000 a l’any de manera constant.

Parlem de vivenda que produeix l’ajuntament o de la que farà la Generalitat?

Cal mobilitzar tots els recursos. Produir nosaltres i que d’altres produeixin en solars de titularitat municipal. Aquest és el cas de l’Incasòl, als solars cedits al Govern català. El primer paquet previst són 700 pisos que fa la Generalitat, amb pressupost seu. D’altra banda, hem aconseguit que el Consorci de la Zona Franca ens cedeixi solars on construirem nosaltres.

Els 700 tenen calendari.

Han d’estar construïts el 2027.

¿El seu Govern és més partidari de construir pisos o que ho facin d’altres?

No podem passar de 500 a 1.000 pisos sense implicar-hi a tothom.

Seguim molt lluny del 15% de vivenda protegida que teòricament fa falta.

Estem en un 1,8%. Venim d’on venim, és a dir, d’una cultura de producció de vivenda pública de la qual després les administracions es desprenien.

¿No li fa por que l’espera se’ns faci eterna?

No tenim cap més remei que accelerar i que uns altres construeixin. A més, una cosa és parlar de parc públic de vivenda i una altra de ben diferent que hi hagi oferta de vivenda assequible.

El sector privat.

Necessitarem a tothom, efectivament, també els privats. Hem aconseguit que s’hi impliqui la Generalitat i que l’Estat li doni prioritat, no només pel que fa a finançament. Comptem amb actors propis, com l’Institut Municipal d’Habitatge, i tenim l’operador mixt metropolità de vivenda. Em fa l’efecte que la perspectiva de resolució no és a curt termini; no podem esperar veure un mercat de la vivenda resolt d’aquí a cinc o deu anys: les necessitats són enormes. Però sí que hem d’implicar-hi a tothom perquè s’hi corresponsabilitzi: també ens fan falta els privats. Tot això té a veure molt amb fer efectiva el 30% de vivenda social a nous edificis, cosa que, carregada de bones intencions, legítimes i lloables, no ha produït els resultats esperats.

¿Quin és el balanç?

La previsió era aconseguir 334 pisos a l’any, és a dir, el 30% de tot el que es construïa. En sis anys hem aconseguit 144 pisos en comptes de gairebé 2.000. És clar que la producció de vivenda va quedar frenada. Ara estem entaulant converses, polítiques però també amb el sector, des d’una mirada de corresponsabilitat en la producció de vivenda protegida. És un escenari completament diferent. Aquestes converses ens han de conduir a un acord que representi que el 30% es faci efectiu, que vegem com entren sol·licituds de llicència.

¿Seria positiu que aquest acord fos compartit pel PSC, Junts i els Comuns?

Necessitem el màxim consens possible entre tots els actors, però més enllà de què vota cadascú, els que han de convertir en realitat aquest consens han de veure que sigui factible. Canviem el tauler de joc. ¿Què farem? ¿Esperar a veure qui guanya la batalla ideològica? La batalla l’està perdent la ciutadania. Si no es produeix vivenda, hi perdem tots. No ens ho podem permetre. Estem trobant una bona sintonia en el sector. Ens diuen que volen construir a Barcelona i que estan disposats a fer-ho amb el 30%.

Notícies relacionades

El cas Tersa arriba al Suprem per investigar Eloi Badia

La febre de les cites ràpides

El 30% és una mesura. Una altra és la limitació de lloguers, que el sector rebutja i considera un fre que perjudica totes les parts, perquè ha reduït l’oferta de pisos de lloguer.

Necessitem el límit del lloguer, que ha provocat una baixada del 5% el segon trimestre d’aquest any, però necessitem que, alhora, això no afecti l’oferta.