Tanca el Casi, l’últim bar sense turistes en la ruta del parc Güell

Situat en un dels carrers per on baixen els turistes, ara una parella estrangera, ara una família, després de visitar el parc Güell, el local cridava escassament l’atenció des de fora. Però, una vegada dins, quin món, el del bar Casi. Hi ha bars que es converteixen en una segona llar i després hi ha llocs en els quals menges com Déu. Aquí han passat les dues coses alhora. Crida l’atenció que, malgrat la proximitat del turisme, tots o gairebé tots els clients fossin sempre veïns.

"No hi ha menú"

Fa molt temps ja que al Casi intentaven frenar la gent: sempre estava ple i Monte va trobar una manera peculiar d’aturar les masses. Va penjar avisos: "No hi ha menú". Sovint la persiana estava mig abaixada. Un cartell informava que el servei acabava a l’una. Però un parell d’hores més tard la sala seguia plena de gent dinant. Menjant el menú. I semblava una broma, semblava una recreació d’un rodatge de Cuéntame, perquè a les seves taules sempre s’ha pogut veure una cosa que no és habitual en una via que és una de les rutes per les quals pugen i baixen alguns dels visitants del parc Güell: els propis veïns. El lampista, el del banc, els frigoristes, els pintors, joves del barri. De fet, aquí han menjat molts residents en l’entorn del parc, on no és fàcil trobar un lloc no massificat.

La capacitat de Javier Monte per relacionar-se amb els clients sembla difícil d’igualar: podríem estar parlant del responsable de bar més catxondo i amable de la ciutat, sense caure en la pesadesa ni el servilisme i sense deixar de ser efectiu i molt ràpid. Un ganxo que, com diu ell mateix, no funcionaria si el forcés. Mentre s’explica, els clients van consumint els seus últims esmorzars, una de les especialitats del Casi, en el seu últim dia obert. "Si continua sense atendre’m, demà no torno", fa broma un dels presents.

És una cosa molt personal, com allò dels acudits d’Eugenio: dits per un altre, mai tenien la mateixa gràcia. "La desimboltura em surt així. Si em tu em dius que venen els teus amics i que ho doni tot, m’ensorro. El tema és treure un somriure amb picardia, sense faltar al respecte. Mai se m’ha molestat ningú", explica. Hi havia tanta comunió que al Casi es veia com els clients habituals servien plats i coberts a tercers, o portaven un cafè a una taula.

El motiu pel qual el Javier va optar per tancar el bar és perquè no vol seguir sense el seu pare. "No només perquè en fos el cuiner, sinó perquè no sabria estar en el Casi sense ell. He trampejat aquest any, però és impossible. El papa per a mi és el màxim", diu. Perquè tota l’estona parla del "papa", igual que als clients els anomena "tete". La família vivia al Raval, i allà segueixen els seus pares. El Javier viu a Cornellà amb la seva dona i la seva filla, de qui fins ara es perdia moltes hores: "No la disfruto, tinc descuidada la família". A les set del matí ja estava al bar i no arribava a casa fins passades les vuit o les nou de la nit. De dilluns a dissabte. "He preferit traspassar el bar per fer una altra vida", diu.

El pare va fundar el bar el 27 de novembre de 1978 i el Casi ha acabat tancant el 28 de novembre del 2024, 46 anys i un dia de trajectòria. Més o menys a meitat del camí, a l’estiu de 1993, amb 19 anys, el Javier es va afegir a l’equip que formen el seu pare i la seva mare: ha treballat 31 anys al bar.

Va començar després de la mili, que li va tocar a Melilla. Però només va estar del 15 al 30 d’agost de 1993: un client del bar coneixia un membre del tribunal mèdic de Melilla, que li va arreglar perquè s’evités el tràngol i tornés a casa.

Fill únic i clarament molt estimat, surt en una foto amb els seus pares, una família feliç penjada en una paret del Casi. "Em vaig deixar el cabell llarg, però em quedava fatal. Llavors feien Operación Triunfo i li va dir al perruquer que em fes un pentinat d’un triunfito. I em va fer el de la Chenoa", riu. Un altre client se’n va: "Perdona que interrompi, ¿puc fer-te una abraçada?".

Tanquem a la una

"Prefereixo arribar fins on pugui. A dins hi ha menú per a la gent del barri que fa 30 o 40 anys que ve". Alguns són nets d’antics clients. Però Monte no té res contra els turistes. Senzillament no hi cabien. Anys després en venien més: "El turisme també em va donar molta feina. Però se’m va escapar de les mans. No pots dir: ‘tu entres; tu, no’. El barri es va enfadar moltes vegades amb mi perquè hi havia molt turisme, i aquests últims anys preferia captar la gent del barri".

Com si fos una cosa pactada, era freqüent veure que una de les 10 taules (set de grans i tres de dos comensals) estava ocupada per turistes. Sobre allò de posar un cartell fora que deia que tancava a l’una, Monte ho admet: "No era veritat". El menjar: "Producte fresc, molt xup-xup, plats de salsa. Cuina de casa".

Notícies relacionades

El cas Tersa arriba al Suprem per investigar Eloi Badia

La febre de les cites ràpides

"¿I ara què farem?", es pregunten tres dones que treballen davant del bar i que s’emporten el menjar fet: uns ous ferrats. Quan tots estiguin servits, el Javier s’asseurà a dinar amb el seu pare aquest últim dia d’obertura del bar: ous ferrats amb patates, botifarró i mongetes.

La persiana està a mitja altura. Més abraçades i una sensació d’incredulitat. Al Casi li ha costat una mica tancar. Ho havia de fer fa unes setmanes, però un tràmit en el traspàs ho va acabar retardant una mica. I fa una setmana el Javier va tenir un accident i està de baixa. A mitjans de gener començarà a buscar alguna cosa. No li molestaria canviar de sector, però tampoc seguir en l’hostaleria. Potser és el millor del món en això de portar un bar. Que els observadors ho tinguin en compte.