Maria Buhigas: "Eliminar totalment la mobilitat amb cotxe és matar una ciutat"

És una posició vinculada a l’alcalde i a la tinenta d’alcaldia responsable de les àrees que tenen a veure amb la definició física de la ciutat, una de les principals competències d’un ajuntament. L’arquitecta en cap és la màxima responsable en aquesta definició. Treballes en aspectes del present, heretes presents en marxa i afegeixes projectes de futur. En detalls i en grans estratègies i transformacions.

L’arquitecte en cap més conegut a Barcelona ha sigut Josep Antoni Acebillo, amb Pasqual Maragall. ¿Es va escoltar menys els arquitectes en l’era Colau?

Jo tinc un origen professional lligat a l’etapa de Pasqual Maragall. Vaig ser adjunta d’Acebillo. És important tenir present el passat, però sense caure en la nostàlgia. D’una època focalitzada en la transformació física s’ha passat a una mirada sobre les persones, com si fossin aspectes antagònics. No crec que sigui una cosa o l’altra: les condicions de la ciutat construïda són per a les persones que l’habiten. L’encàrrec que tinc de l’alcalde és recuperar la importància de fer ciutat tenint present que la fem per a la ciutadania.

Quan el PSC va començar a governar en solitari, va mantenir la reforma prevista a la ronda Sant Antoni, que havia combatut, i va accelerar el pla de la Rambla.

Quan arribes, heretes projectes amb procediments llargs. No soc amiga d’aturar processos d’una manera frívola, perquè sé el que costen. Pots introduir-hi matisos, però patim un excés de debats reoberts. A la Rambla era més important accelerar que entrar en discussions sobre detalls de l’obra. A Sant Antoni l’interessant era posar fi a la provisionalitat.

L’alcalde va dir que, després d’anys de moltes obres, els barcelonins mereixien descansar una mica en aquest mandat.

Ara venen obres d’infraestructures de la Generalitat importants per a la ciutat, la connexió de Ferrocarrils. Hi ha obres, hi haurà obres: les obres són constants a la ciutat. Imparteixo classe a la universitat i explico que si pares de mantenir una ciutat és com si paressis de dutxar-te i canviar-te de roba. En un mes faríem pena. Hi ha obres de baixa intensitat, de manteniment, que són les que aquest govern ha posat en valor. Seguiran les obres de la Rambla, acabaran les de Via Laietana, farem la Mar Bella, la Ronda de Dalt, Balmes.

Vostè és sobretot entusiasta de la reforma de la Meridiana.

Sí. La Meridiana és per a mi un carrer que representa un canvi. Hi ha un error en l’imaginari de molta gent d’associar ciutat amb cotxe. La ciutat neix abans que el cotxe. I sempre actuem com si haguessin arribat tots dos alhora. La Meridiana va ser modificada per l’arribada del cotxe com a màxima expressió de la modernitat, que entrava fins al centre de la ciutat per una via segregada. La primera domesticació d’aquestes vies, que són carrers però es denominaven vies, una cosa més interurbana, va ser el que anomenaven "el semàfor d’Acebillo", un semàfor al principi de la Meridiana que venia del Vallès, passat el pont de Sarajevo. El semàfor és un primer signe d’urbanitat: vostè aquí s’atura. Va ser una primera conquesta. La Meridiana m’agrada perquè és l’explicació de com la ciutat no s’acaba mai.

La circulació del vehicle privat quedarà molt restringida tant a la Rambla com a la Via Laietana. ¿L’opció d’eliminar-la completament era viable?

El cotxe no està en l’origen de la ciutat, però la mobilitat amb cotxe forma part de la vida de la ciutat. Eliminar-la per complet és una manera de matar una ciutat. Jo he viscut a Ciutat Vella amb dos nens petits. Jo no condueixo, el meu marit sí: has de poder arribar a casa amb dos nens amb cotxe, en transport públic i a peu si vols que els espais siguin viscuts. No crec que hàgim de plantejar una ciutat sense mobilitat. ¿Substituir-la per la bicicleta? Cal tenir en compte que la ciutat està envellint: una part del meu entorn pot anar en bici, una altra no. El que cal treure és el vehicle de pas i el de fora. La circulació del que queda dins no em sembla problemàtica. Convertir en zona de vianants tots els carrers no és un camí que hàgim d’agafar.

El govern ha deixat clar que no replicarà el model de la reforma de Consell de Cent, llegat del govern de Colau. ¿Es convertirà en una espècie de museu aïllat?

¿Enric Granados va quedar com una peça de museu?

Es va omplir de terrasses...

A la gent li agraden.

El tinent d’alcalde Valls va parlar de fer el que falta de la connexió del tramvia en dues parts, fins a passeig de Gràcia i després fins a Francesc Macià.

Nosaltres necessitem fasificar les obres per una qüestió de recursos, de papers. La del tramvia és una obra que comença i no para. Es divideix en fases com qui es menja un pollastre i comença per les potes, no se’l menja sencer de cop. I hi haurà salt de mandat sí o sí.

La Gran Via: vostè és partidària de reformar-la. ¿Quan i com?

És un projecte a sobre de la taula i s’hi està treballant. És la gran avinguda en la qual ens falta fer l’exercici de domesticació.

¿Què ha passat amb els interiors d’illa que va prometre Collboni?

Notícies relacionades

Anna Weers: "L’energia de Barcelona atrau el talent internacional"

L’horitzó d’una habitació

Ja es va informar que s’actuarà en aquest mandat a 18 interiors d’illa, no només a l’Eixample. Estan en diferents estats de concreció. Entre els nous, els més avançats són l’illa Danubi (les Corts), Estoril, 34 (Horta-Guinardó) i Colorantes (Sant Andreu). Entre els que es milloren hi ha els jardins de Beatriu de Provença, els de Clotilde Cerdà i els d’Emma de Barcelona, tots tres situats a l’Eixample.

¿Li agrada les Glòries?

És un d’aquests espais sobre els quals hauria sigut irresponsable dir: "Aturem-ho, m’ho replantejaré". Crec que li falta intensitat urbana. I no sé si hauria fet un parc en una plaça.