Un dipòsit a Joan Miró per regar els eixos verds amb aigua freàtica

A l’ombra de l’enrenou que han causat les obres de Ferrocarrils al parc de Joan Miró, corren el risc de passar desapercebuts altres treballs també de pala i excavadora que s’estan realitzant al mateix jardí, just a la cantonada dels carrers de Diputació amb Vilamarí. O, el que seria pitjor, corren el risc de ser confosos uns i d’altres. No hi tenen res a veure.

Avancen a bon ritme en aquesta cantonada les tasques per instal·lar al subsol un dipòsit de notables dimensions, de 1.000 metres cúbics de capacitat, que tindrà una funció crucial: garantir que els eixos verds de l’Eixample continuïn sent això, verds. Potser és exagerat dir-ho així, però sota tot el carrer de Consell de Cent, des de Joan Miró fins a Glòries, hi haurà a partir de maig del 2025 un sistema de regadiu inimaginable quan va començar aquest segle.

El dipòsit en obres serà un magatzem d’aigua freàtica de la ciutat i estarà connectat en línia recta amb un altre de ja existent sota la canòpia de Glòries, construït alhora que es perforava el túnel d’aquella plaça. Estaran units per una canonada de 315 mil·límetres de diàmetre, que no sembla gran cosa, però és suficient per resoldre un problema geològic potser poc conegut. El subsol de Glòries i de pràcticament tot el districte de Sant Martí és un colossal embassament d’aigües freàtiques. L’Eixample, pel seu terra argilenc, és just al contrari, un desert. Aquests 4,1 quilòmetres de tub seran un aqüeducte de transvasament perquè el dipòsit de Joan Miró estigui prou ple per regar l’Esquerra de l’Eixample. ¿No es podria fer això simplement amb el de Glòries? No. És un problema d’enginyeria que fins i tot coneix qualsevol lampista o jardiner de cap de setmana. Com més distància, menys pressió de sortida hi hauria a les boques de reg.

L’aqüeducte també

Avancen les obres de construcció del dipòsit i també les d’aquest aqüeducte. Des de la superfície, és a dir, a peu de calçada, és perfectament visible aquesta tasca. D’això van els treballs en curs en Consell de Cent, en el tram comprès entre passeig de Sant Joan i Glòries, és a dir, el que no és encara eix verd i potser mereixeria ser-ho ja, i també unes obres complexes però menors en la confluència d’aquest carrer amb passeig de Gràcia. Quan es va reurbanitzar Consell de Cent en l’anterior mandat per concedir-li el nou aire de bulevard enjardinat, ja es va aprofitar per instal·lar una llarga canonada, però el salt de passeig de Gràcia va quedar pendent perquè aquest informe del subsol és un laberint.

"Tot això és un canvi de paradigma", explica Alejandro Ortiz, director de Projectes i Obres del Cicle de l’Aigua de l’Ajuntament de Barcelona. L’ús de l’aigua freàtica per a reg i neteja no és nou, però fins fa poc era fruit simplement d’aprofitar oportunitats. L’exemple més recordat d’aquests antecedents és, a més, molt poètic. Quan es va reconstruir el Liceu després del gran incendi de 1994, el teatre va renéixer amb un aspecte que semblava una còpia de l’original, però en realitat els fonaments eren molt diferents. Es va aprofitar per guanyar espai en profunditat, però va topar, és clar, amb l’aigua freàtica i es va haver d’instal·lar una bomba d’extracció que, com són les coses, servia per regar part de Montjuïc.

Notícies relacionades

Foment exigeix una "defensa radical de la propietat privada"

La mediació ajorna de nou el desnonament de la Casa Orsola

El plantejament avui, explica Ortiz, és un altre. El propòsit és planificar l’aprofitament d’aquest embassament soterrani, del qual s’aprofita actualment un hectòmetre cúbic sense que això afecti el seu nivell. "Alguns estudis suggereixen que podríem extreure fins a quatre o vuit hectòmetres", diu. Per ara, aquestes reserves permeten que el 100% de la neteja dels carrers de la ciutat es faci amb aigua freàtica i que un 20% del reg sigui de la mateixa procedència. No està gens malament i l’objectiu és créixer. Entre els plans de futur despunta la idea de construir nous dipòsits, com el de Joan Miró a Sagrera, Can Batlló, Virrei Amat i fins i tot a la plaça de Catalunya, un altre subsol endimoniat.

De moment, la primera meta és tenir a punt al maig la instal·lació de Joan Miró i que a l’estiu, doncs, cap nova sequera sotmeti la vegetació dels eixos verds a un estrès hídric immerescut.