Raons per apujar el transport públic

Sembla contradictori que les rebaixes dels abonaments convisquin amb un encariment del servei del transport públic que voltarà, segons confirmen algunes fonts a aquest diari, l’increment de l’IPC (entre el 2,5% i el 3%). Tot té una explicació, però. Perquè una cosa és la decisió tècnica, i una altra, la política.

SOSTENIBILITAT FINANCERA.

"Els serveis públics s’han de pagar", va recordar al novembre el vicepresident executiu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Antonio Balmón. El també alcalde de Cornellà va apostar de manera clara per encarir les tarifes: "Em sembla necessari per disposar d’uns ingressos que sufraguin els grans costos que requereix el transport públic", va concretar. Pocs dies després, el secretari de Mobilitat i Transports del Departament de Territori, Manel Nadal, posava xifres al que Balmón ja apuntava des de l’AMB. En un acte de la patronal d’autobusos interurbans FECAV, recordava que aquest any al Govern les bonificacions li costaran prop de 220 milions d’euros. És gairebé un 10% del desemborsament anual total, que voreja els 2.300 milions d’euros. "A la conselleria ens agradaria que es mantinguessin les bonificacions, però no fins al 50%, perquè el cost és inassumible", va argumentar.

Susi López, directora general de Mobilitat i Territori, va anar una mica més enllà afirmant que la T-usual "no pot seguir al 50%". Va rematar el posicionament de la Generalitat la consellera Sílvia Paneque, que va advocar per una tarifació més social: "¿Té sentit que les ajudes al transport siguin lineals? Hem de replantejar que la bonificació dels usuaris depengui del nivell d’ingressos".

No es podia dir més clar. Per això sorprèn que el Govern hagi decidit en els últims dies mantenir les bonificacions durant tot el 2025, malgrat que el Govern de Pedro Sánchez ha avançat que només pagarà la seva part (el 30% del 50% ara subvencionat en la T-jove i la T-usual) fins al juny. Per entendre-ho, cal posar en el tauler de joc la negociació dels pressupostos de la Generalitat del 2025: els Comuns demanen com a requisit allargar les ajudes en el transport públic. Dit i fet.

MLLORAR LA QUALITAT.

La pressió política, també a Madrid, de la mà dels socis a l’esquerra del president Sánchez, ha sigut clau perquè les rebaixes en el transport públic s’hagin prorrogat en l’àmbit estatal. El ministre de Transport i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, fa més d’un any que adverteix que les ajudes s’han d’acabar. A l’octubre va ser més contundent: "Freqüència de pas, comoditat i puntualitat és l’aposta sobre la qual s’ha d’instal·lar un govern progressista, no la gratuïtat". Es referia a la necessitat de passar de les subvencions a la millora del sistema ferroviari com a eina principal perquè cada vegada siguin menys les persones que aposten pel vehicle privat. És a dir, destinar els diners a fer que els trens vagin més bé, no a fer que sigui més barat pujar-hi.

En la mateixa línia es va expressar després el secretari Nadal, quan es va preguntar sobre tot el que es podria fer amb els diners que ara es destinen a les bonificacions. El poc marge d’increment que s’anunciarà avui hauria d’anar en aquest sentit, sempre que l’encariment dels combustibles i l’energia ho permetin.

CORRESPONSABILITAT.

Notícies relacionades

La tecnologia genera un de cada dos euros de l’impacte econòmic

Veïns de Mandri destaquen l’esperit "cívic" del botellot

És molt probable que el ciutadà pensi que amb l’abonament del bitllet ja està fent front al preu íntegre del servei que està a punt d’utilitzar. De cap manera. Abans de les bonificacions i de les alteracions que va generar la pandèmia, l’usuari va arribar a sufragar prop del 50% del cost real, però amb els abonaments, segons Territori, ha baixat al 36%. O, dit d’una altra manera, l’Administració pública s’ha de fer càrrec de l’altre 64%.

Tot i que algun polític ha arribat a plantejar la gratuïtat total del transport públic (Manuel Valls, per exemple), l’experiència demostra que posar preu a les coses genera una responsabilitat compartida entre el ciutadà i el gestor públic. Va passar amb el Bicing el 2007, amb una tarifa que gairebé es carrega l’invent. Històricament, el preu gairebé no ha aparegut en les enquestes quan es pregunta als usuaris per les coses que millorarien del transport públic. Sí que hi ha, en canvi, la puntualitat, la seguretat, la freqüència de pas o la informació al minut. Però no les tarifes, que seguiran bonificades, amb un lleuger increment de la mitjana. Tot això passa, a més, sense una llei de finançament del transport públic que garanteixi la sostenibilitat del sistema.