¿Com pagar un millor transport públic?

Els efectes han sigut innegablement positius en termes de volum d’usuaris: aquest any es calcula que l’ús del transport públic ha crescut un 10% a Espanya i a l’àrea metropolitana de Barcelona, un 6,5%. Tot i que a més de la política de preus, un any rècord de turisme i l’increment de l’activitat econòmica han tingut també impacte en aquestes xifres.

No obstant, i fins fa només un mes, els responsables de les polítiques de transport (tant el ministre com el Govern de la Generalitat, l’ATM o TMB) advertien que aquesta mesura havia de tenir caducitat, que no era sostenible i que posava en perill l’equilibri dels comptes del transport públic. L’usuari ha passat de sufragar el 50% del cost real del funcionament ordinari a únicament el 36% a Catalunya, mentre que la resta se sufraga a compte dels pressupostos públics, alimentats pels impostos. Això alhora que creix la demanda de millora del servei i, a més, d’inversions per adaptar-lo a les noves necessitats de mobilitat.

Després d’haver sostingut aquests arguments, en algun cas fins fa uns dies, la necessitat d’obtenir suports parlamentaris tant a Madrid com a Barcelona ha portat el Govern central, en un anunci d’última hora, a prorrogar la bonificació fins al juny, quan els abonaments de Rodalies passaran a una tarifa plana de 20 euros (de 10 per als joves) i la bonificació al transport local a un 20% (que pot ser complementat amb un 20% addicional). En el cas del Govern català, un acord amb els Comuns ha prorrogat el descompte del 50% per tot el 2025. Descomptes que s’aplicaran sobre unes tarifes un 3% superiors per pal·liar en part la pressió sobre els comptes públics.

Tot i que els equilibris parlamentaris obliguin i el manteniment de les rebaixes siguin una notícia positiva per als usuaris (i la seva retirada, una decisió políticament difícil d’assumir), alguns dels arguments utilitzats fins ahir continuen sent vàlids. Atraure usuaris al transport públic també (o prioritàriament fins i tot) implica millorar les seves prestacions, que tenen un cost que s’ha d’assumir. I en aquest cost s’han d’estalviar els esforços als col·lectius més vulnerables, però no necessàriament de manera universal a tots els usuaris. Més aviat que tard s’haurà de viatjar cap a una política de descomptes en funció de renda o d’altres circumstàncies personals. Almenys si es pretén no només un transport públic per a tothom, sinó un millor transport públic.