L’any de la divina Barcelona cultural
L’any de la divina Barcelona cultural
La Barcelona de la cultura passa per un moment complaent amb si mateixa. S’agrada, se sent bé i això, des del món de vista emocional i de futur és bo. Caldria tornar als anys 90 per construir una fotografia semblant i pot ser que tampoc fora tan fidedigna. En aquells temps tot s’estava construint i les empreses culturals arribaven a final de mes amb imaginació i certa perícia. Cert és que es van tirar molts diners públics en projectes amb poca viabilitat, però el problema més gran és que no hi havia indústria cultural. Ara, sí.
La cultura ha suportat uns anys de nul·la prioritat. No és difícil concretar en quin moment va començar aquest oblit cap a les polítiques culturals constructives, perquè a tot se li diu cultura. Els més de deu anys de procés van ajudar a mirar-la només com una eina política. Els anys de l’alcaldessa Ada Colau tampoc van ser prioritaris en l’estímul de la creativitat, tot i que és honest reconèixer el treball del que fos comissariat de Cultura a l’Ajuntament i després ministre d’Universitats, Joan Subirats. Tanmateix, les prioritats estaven a descentralitzar els focus culturals i traslladar-los als barris. Aquesta idea està bé, però a la creació no se la pot obligar a desenvolupar-se en un lloc concret. Necessita llibertat d’ubicació.
És cert que en la trobada organitzada per Barcelona Global sota el lema Barcelona, capital de la nova cultura, la conclusió que es va poder extreure va ser que els protagonistes culturals de la ciutat estan satisfets amb el present i amb el futur. I he de confessar-los que mai vaig observar una alineació tan contundent amb la mateixa opinió, tenint en compte, i això és important, que els interlocutors pertanyien a sectors diferents. La música, representada en la veu de Jordi Herreruela, director del Festival Cruïlla; el cine, amb Manel Barrera, director de l’èxit de l’any El 47; l’art, amb la directora de la Fundació del Macba, Ainhoa Grandes; el món digital i tecnològic, amb Jordi Sellas, director de l’Ideal; el teatre, amb Isabel Vidal, presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), i el xef Sergio Torres, un tres estrelles Michelin juntament amb el seu germà Javier des de la Cuina Germans Torres.
L’únic més preocupat, i amb raó, va ser Herreruela que com a director d’un gran festival de música com el Cruïlla reivindicava la necessitat d’un recinte dissenyat per a grans macroesdeveniments musicals.
Com a moderador d’aquesta taula vaig intentar no només fer-la entretinguda, sinó que, a més, en sortís algun enfocament interessant que construís un titular noticiable. Però la notícia era positiva i això no sempre és notícia. És clar que en aquest cas, i després de tants anys de no creure’s, els moments d’autosatisfacció són notícia. Divina Barcelona.
No tot és positiu. Els sous de la cultura no estan relacionats amb el bon moment creatiu. Pot ser que es tracti d’intentar competir amb pressupostos competitius. Però té poca lògica.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
