El singular metro irrealitzat de BCN

A la seva Suïssa natal, Weber s’havia especialitzat en la construcció de túnels ferroviaris, com per exemple el pas de Hauenstein, que uneix les ciutats de Basilea i Olten pel massís del Jura. Posteriorment, es va traslladar a Espanya i va treballar per a la companyia impulsora del primer metro de Madrid. El 1919 va constituir amb el seu germà l’empresa Enginyeria i Construccions, que es va adjudicar les obres del Metro Transversal de Barcelona, embrió de l’actual L1. No obstant, el 1923, amb els treballs ja en marxa, la constructora de Weber va quedar apartada del projecte.

Va ser llavors quan l’enginyer suís va idear la seva pròpia xarxa: el Ferrocarril Metropolità Circular. Un conjunt de línies en bucle, sense principi ni final (sis en el projecte original de 1924 i set en el definitiu), els plans del qual ara es conserven a l’Arxiu Històric. Weber havia estudiat a fons les xarxes metropolitanes d’altres ciutats, inclòs el suburbà de Londres, pioner en la creació d’una línia de circumval·lació, la Circle Line.

A la iniciativa es van sumar diversos socis catalans i estrangers, entre els quals destacava el també enginyer José Enrique de Olano, comte de Fígols i impulsor del ferrocarril miner del Berguedà. El juny de 1925, segons consta en la premsa, els promotors van presentar el projecte a l’Ajuntament . Era una obra faraònica que pretenia construir 75 quilòmetres de túnels i 143 estacions. Algunes propostes criden poderosament l’atenció, com la idea de perforar un túnel que creuava el barri Gòtic per sota de l’Ajuntament i la catedral, amb dues estacions a la plaça de Sant Jaume. No menys sorprenent resulta la idea de fer passar el metro per l’escullera i per la construcció d’un túnel a Montjuïc per arribar a Can Tunis.

Escales mecàniques

El projecte també era innovador en el disseny de les estacions, proveïdes d’una sola andana central, a diferència del model de plataformes laterals del Gran Metro i del Transversal. Una altra gran novetat era la instal·lació d’escales mecàniques, un dispositiu inèdit a Barcelona que no va arribar a la ciutat fins a l’Exposició Internacional de 1929. Les set línies previstes, sis d’elles circulars, eren les següents: Barceloneta-la Salut (I), Catedral-Horta (II), Catedral-Sarrià (III), Barceloneta-Bonanova (IV), Catedral-les Corts (V), Can Tunis-Sant Martí (VI, l’única lineal) i Catedral - Sant Andreu - la Bordeta (VII). El conjunt d’anells cobria pràcticament tota la ciutat i connectava les zones més perifèriques amb el centre.

Notícies relacionades

La policia desarticula una banda de dones que es dedicava a assaltar pisos

Detingut el sospitós d’un assassinat a Ciutat Vella

Weber pensava a captar com a usuaris els obrers que residien en barriades en aquell temps remotes on ni tan sols arribava el tramvia. Amb aquest propòsit, es van fixar unes tarifes molt populars: 30 cèntims de pesseta el trajecte més car, en tercera classe. El 1927, els promotors van viatjar a Nova York a la recerca d’inversors i van tancar un acord amb una constructora nord-americana per executar les obres. Però el projecte no es va realitzar, per motius desconeguts. Durant algun temps, Weber va continuar treballant sobre la idea en una llibreta personal amb anotacions de la seva pròpia mà i que ara forma part del fons de l’Arxiu Històric.

Les últimes notes daten de 1931. Després va tornar a Suïssa, on va morir el 1958. Es va emportar amb ell els plans i tota la documentació del Metropolità Circular, que va caure en l’oblit durant un segle. Ara han tornat a Barcelona.