El renéixer de la Capella Gitana

A cavall del 2020 i 2021, Barcelona va consagrar en el Palau de la Virreina a Helios Gómez (1905-1956), un il·lustrador a qui, amb gran encert, va definir el comissari d’aquella expo, Pedro G. Romero, com a "anacrònic i avançat a la seva època, un artista realista, populista i d’avantguarda, activista polític i gitanista militant, comunista llibertari i flamenc dels que canten i ballen", en altres paraules, una rara avis dels corrents pictòrics del segle XX. Aquella mostra, titulada Dies d’ira perquè menuda va ser la trajectòria vital de Gómez tenia com a colofó una sala en la qual es recreava la Capella Gitana que aquell artista va pintar una de les cel·les de la presó Model, presó que va ser la seva llar almenys en tres moments de la seva vida.

Era, això sí, una rèplica en blanc i negre, però Barcelona està actualment d’enhorabona perquè potser aquest 2025, gràcies a la bona mà del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBM), serà possible recuperar l’esplendor d’aquella magnífica capella amb els seus colors originals, fins i tot el blau de Prússia del molinet de vent que el nen Jesús, en braços de la Verge Maria, sosté a la mà en comptes del clàssic orbe de la iconografia cristiana.

Gómez va ser un prolífic cartellista i poeta, va empunyar les armes per fracassar en la reconquesta de Mallorca a les ordres del republicà capità Alberto Bayo, va ser un admirat tertulià, amic d’Andreu Nin, va conèixer Max Aub, cosa que de ben segur que devia ser la repera i va deixar empremta en ell, va estar exiliat a França i Algèria i, de tornada a Espanya, vist que no anava a apartar-se ni un pas de les seves conviccions anarquistes, acusat de no se sap molt bé què, va acabar de nou a la presó del carrer d’Entença, que ja havia conegut abans de la Guerra Civil.

Tot això i molt més es va detallar en aquella exposició de la Virreina, però sempre hi ha hagut un deute pendent de saldar. Malgrat que havia militat durant la Segona República en el bàndol dels menjacapellans als anys 50 va arribar a un acord amb el capellà de la presó. A la seva pena de privació de llibertat, li n’havien afegit una altra de fins i tot més dolorosa, la prohibició de pintar. El règim en aquesta penitencieria suposadament model era així de bàrbar i inculte durant el franquisme. Al mig d’aquest ambient, quan mossèn Lahoz el va convidar a decorar la seva cel·la de primer pis de la quarta galeria per veure si així obria el seu cor a l’Església, ell va acceptar el tracte. No va abraçar la fe, per descomptat, però va complir amb escreix la seva part de l’acord.

Potser, segons es miri, aquell fora l’Everest de la seva trajectòria artística, una obra trencadora, en la qual tots els personatges són gitanos, el nen Jesús, per exemple, amb aquest molinet de vent a les mans, que sembla triat d’un poema de Federico García Lorca, i els quatre àngels que a la paret contrària a aquest altar, o sigui, sobre la porta d’entrada a una estada en la qual adormien cada nit vuit presos, ballen el que semblen uns passos de flamenc, mentre dos més toquen la guitarra i la pandereta.

Dues censures

Sota la Verge de la Mercè, patrona dels presos, Gómez va dibuixar i va acolorir set companys de presó, algun d’ells perfectament reconeixible, com Joan Rocabert, un militant del POUM. Aquesta escena, dels presos demanant clemència va ser la que primer va desaparèixer sota una capa de pintura. No se sap quan es va produir aquesta primera censura. Sí que se sap quan es va cometre la segona operació d’incomprensible atemptat artístic, durant l’etapa de Núria de Gispert al capdavant de la Conselleria de Justícia o sigui, en plena democràcia i sense cap justificació raonable.

Per fortuna, les dues ocasions en què la Capella Gitana va desaparèixer sota una gruixuda capa de pintura no hi va haver una destrucció prèvia de les escenes representades. Per desgràcia, aquelles capes de pintura no seran fàcils de retirar, però l’esperança és que amb hores i hores de treball, la Capella Gitana comenci a ser de nou, en tots els sentits, admirable.

Serà amb l’arribada de la primavera, si res ho impedeix, quan aquesta aberració que emmascara l’obra d’Helios Gómez haurà sigut completament retirada. Aquest és el càlcul que han fet els professionals del CRBM. Després vindrà una segona fase de minuciosa restauració d’aquelles parts de la capella que requereixin una atenció especial, però aleshores ja serà possible constatar fins a quin punt Gómez no es va prendre com una simple distracció amb què passar les hores l’encàrrec que li va fer mossèn Lahoz. Sembla que ni tan sols es va ser gasiu amb ell a l’hora de proporcionar-li les eines de treball, pigments de blanc de plom i de blau de Prússia, per exemple.

Notícies relacionades

BCN celebra una Cavalcada inclusiva, sostenible i farcida d’homenatges

Urgeix una "rehabilitació integral" de l’edifici de l’avió del Tibidabo

Aquest segon color potser mereix una petita excursió històrica. No va ser creat fins al 1704 i ho va ser per accident, perquè el seu descobridor, Jacob Diesbach, buscava en realitat un color sang com el que s’obtenia fins aleshores de les paneroles d’Amèrica. Per una ensopegada del seu ajudant, Johann Conrad Dippel, li va sortir al contrari, un blau tan meravellós com el que fins aleshores només es podia crear amb lapislàtzuli de l’Afganistan, tan car d’obtenir que era inusual a la pintura europea abans d’aquella data. Era el color més apreciat a l’Egipte dels faraons, una mena de pedra filosofal de les policromies que es perseguia sense èxit des de feia molt temps.

El 1709, Pieter van der Werff va ser, que se sàpiga, el primer pintor que va utilitzar per a una obra cèlebre el blau de Prússia en la seva versió de L’enterrament de Crist un quadre en el qual capa que vesteixi la Verge resulta hipnòtica. Sense aquest blau no hauria sigut possible tampoc La gran onada de Kanagawa d’Hokusai ni La nit estelada de Van Gogh. Que a la Capella Gitana de Gómez aquest sigui un dels atractius resulta, si més no, bonic.