Tenir fills augmenta l’ús del cotxe i redueix l’aposta pel transport públic

Els nens venen amb un pa sota el braç, però també porten escrit a la cara que la vida dels seus pares està a punt de canviar. A tots els nivells: econòmic, de temps lliure, de gestió de rutines, de cura de la parella, d’horaris laborals. Hi ha un nou ordre de prioritats, en resum. També la mobilitat es veu alterada, o aquesta és la conclusió a la qual arriba un informe del RACC i de Zurich que s’ha presentat aquest dimarts. L’arribada d’una criatura al nucli familiar incrementa l’ús del cotxe i fa decréixer l’aposta pel transport públic. També caminem més i planifiquem amb més antelació els desplaçaments. En números rodons, el 50% de les famílies canvien la seva rutina de viatge al néixer el primer fill. Ser pares és una moguda, però també treu els colors a l’eficiència i la imatge de la mobilitat compartida.

L’estudi es basa en prop de mil enquestes a ciutadans de la província de Barcelona que tenen entre 25 i 55 anys. Partits tots en tres blocs: pares i mares amb fills de fins a cinc anys, famílies amb nanos d’entre 6 i 15 anys i persones sense fills. Que el 50% dels progenitors diguin que els seus hàbits de mobilitat canvien amb el naixement de la primera criatura és comprensible, perquè la logística es complica, però aquest trànsit cap a altres maneres de desplaçar-se també és un exercici sociològic que amaga carències i oportunitats.

Una suma de factors

Abans de donar a llum, el vehicle privat es menjava el 51,5% dels moviments, però després del part, el percentatge puja fins al 53,5%. El mateix passa amb el transport públic, però en sentit contrari: del 31,7% al 26,7%. Quant a la mobilitat activa, els pares passen del 16,9% al 19,8%. La comparativa és molt més sagnant si es compara amb els que no tenen fills: 42,2% de cotxe i moto, 39% de metro, bus, tren o tramvia i 18,8% d’anar a peu, en bici o en patinet. O sigui, que tenir fills menysté el transport col·lectiu i dona ales a la mobilitat més individual. ¿Per què?

No hi ha una resposta salomònica, així que segurament sigui una suma de diferents factors. I per sobre de tot, la necessitat, perquè la paternitat ja és per si mateixa estressant, de ser pràctics, de buscar les coses fàcils (i és més fàcil el cotxe que el metro) Tornem a l’enquesta del RACC i Zurich. A la pregunta de què es prioritza en un desplaçament familiar (multiresposta), el 70% indiquen la comoditat, el 57% assenyalen la seguretat i el 40% refereixen la rapidesa. I sobre què ha canviat amb la paternitat, un 20% admet que ara prefereix anar el cotxe per anar més de pressa, per un 17% que diuen que caminen més i només un 11% que recorren més al transport públic.

En cas d’haver-se realitzat només a Barcelona, amb el trànsit endimoniat que pateix la gran ciutat en els dies laborables, el resultat probablement hauria sigut molt diferent. Però el cert és que és subjacent una clara aposta pel vehicle privat. Un altre indicador és la pregunta sobre quin és el transport que es considera més segur. El cotxe supera de molt qualsevol altre mitjà, sobretot quan es consulta els que tenen fills (el trien un 52% respecte al 33% dels que no tenen descendència).

Més pistes. Quan es pregunta per les mesures que podrien millorar la mobilitat amb nens de menys de cinc anys, dues de les respostes més repetides tenen a veure amb reclamacions al transport públic: un 54% demanen més accessibilitat i el 47%, més espais reservats per als cotxets. També un 57% reclamen voreres més amples i més ben mantingudes i un 48% fan referència a la necessitat d’eliminar obstacles a lavia pública. També un 32% insta que hi hagi incentius per a la compra de vehicles sostenibles per a famílies.

És possible que tot es degui a un tema de sensacions o, com es diu ara, d’experiència d’usuari. Al fet de vincular la mobilitat col·lectiva amb la improvisació, el no saber com anirà o la poca eficiència (percepcions que després no tenen traducció real amb fets demostrables).

Externalitats

Els pares necessiten certesa, i això passa, moltes vegades, per ser amos de les seves accions, cosa que passa per comandar la seva pròpia mobilitat, sense dependre de res; com si la congestió i el trànsit no fossin elements aliens que sens dubte influeixen en els seus desplaçaments. S’entén al preguntar per la planificació: el 76% dels pares preparen ara més que abans els viatges, amb un augment proporcional en funció de si es té un, dos o tres fills.

Res de tot això seria possible, no obstant, sense el suport explícit de la xarxa familiar. Segons l’enquesta, el 69% dels pares de la província de Barcelona recorren a algun parent pròxim per resoldre les necessitats de mobilitat. La majoria (80%) tenen els avis com a principals escuders, dada que posa en relleu la invisible importància de la nostra gent gran per al bon desenvolupament de la societat.

A prop de casa

Notícies relacionades

Les clarisses abandonaran al febrer el monestir de Pedralbes

Incompliments ambientals de l’empresa

També s’ha preguntat sobre les anades i tornades a l’escola. El 19,5% hi van sols i a la resta els porta un adult. Entre els primers triomfa anar a peu (83%), mentre que entre els segons crida l’atenció que el cotxe es mengi un 33% del pastís. Tot i que el 77% de tots triguen menys de 15 minuts a arribar al centre educatiu. ¿Realment no tenen marge per anar en transport públic o caminant? ¿Té a veure amb el fet que el pare o la mama continuen després conduint fins a l’oficina?

Preguntat sobre com millorar la mobilitat de les famílies amb fills, Cristian Bardají, director de l’àrea de Mobilitat del RACC ha descartat un parell d’idees. D’una banda, la possibilitat d’importar els autobusos grocs escolars dels Estats Units. No li sembla necessari, ja que l’enquesta demostra que els nanos tenen el centre educatiu a quatre passes i caminar hauria de ser l’opció prioritària. De l’altra, l’opció que es pugui accedir al Bicing als 14 anys: «Tot i que és una contradicció que puguin portar ciclomotor als 15 anys, crec que el Bicing als 16 és la manera ordenada d’accedir a la bicicleta pública».