Una placa a Bruc 49 homenatja Cerdà a la seva llar de l’Eixample

Passat gairebé un segle i mig de la seva mort en un balneari càntabre, una placa recorda per fi que Ildefons Cerdà no només va ser el pare de l’Eixample, o sigui, el responsable de la senya d’identitat més internacional i bonica de Barcelona, sinó que va ser també un dels primers veïns d’aquesta formidable quadrícula que va crear contra vent i marea.

Va tenir la seva llar al número 49 del carrer de Bruc. Va ser la tercera i última de les seves adreces postals a la ciutat. Llavors la numeració era una altra. "A dos quarts de nou del matí, després d’haver-me acomiadat dels meus estimats nets, vaig sortir del carrer de Bruc, número 69, amb la Rosita, deixant Clavé a casa". Així ho va anotar de pròpia mà al seu diari personal el 29 de juny de 1875 aquest home metòdic i visionari, una mena de Prometeu de l’urbanisme que va entregar als barcelonins la flama de la modernitat i que, no obstant, mai ha sigut prou reconegut.

L’alcalde Jaume Collboni va descobrir la placa formalment sol·licitada pel Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, el gremi professional al qual pertanyia Cerdà, i ha compromès la seva paraula al fet que en aquest mandat s’encarregarà un monument, en un lloc encara per determinar.

Salda Barcelona d’aquesta manera una lletra més d’un gran deute pendent, la de l’etern agraïment a Cerdà pel seu gran llegat. Ja fa anys va ser batejada en el seu honor una plaça, però lluny de l’Eixample, a la frontera amb el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, i és veritat que entre 1957 i 1981, en meitat del que llavors era una horrorós escalèxtric viari, hi va haver allà un desconcertant monument dedicat a aquest geni nascut a Centelles el 1815. Però tots els intents d’erigir-li un monument commemoratiu com correspon han caigut sempre en sac foradat.

La primera ocasió va ser el 1888, amb motiu de l’Exposició Universal. L’alcalde Francesc Rius i Taulet no va tenir prou valor per mantenir el tipus davant la campanya en contra de la iniciativa que van organitzar els arquitectes més prestigiosos de la ciutat. Collboni va remarcar, al rememorar la figura de Cerdà, que aquesta trama tan racional que és l’Eixample va ser la millor urna possible per als projectes de Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner, entre d’altres.

Els intents posteriors de pagar aquest deute van morir al límit per raons diferents. L’alcalde Joan Clos va voler que Javier Mariscal tirés endavant el projecte, però el dissenyador va acabar per posar sobre la taula una idea tan ambiciosa com pressupostàriament desaconsellable. Ada Colau va voler més recentment, en la recta final del seu mandat, deixar aquesta tasca encarrilada, amb un monument a la plaça de les Glòries que, arribat el cas, fos fins i tot escalable, per divisar des de dalt l’skyline de l’Eixample. Aquest pla sembla que ha passat també a dormir al fons d’un calaix.

Centre neuràlgic

Notícies relacionades

Habitatge i democràcia

La marxa lenta dels taxis col·lapsa les rondes de BCN

En l’acte d’inauguració de la placa, Lluís Permanyer, degà dels cronistes de la ciutat, li ha suggerit a l’alcalde Collboni el que, segons la seva opinió, seria la solució més assenyada i, alhora, més factible. Tot i que és veritat que Cerdà afirmava que el centre neuràlgic de Barcelona passaria a ser les Glòries, la realitat que s’ha imposat és una altra. Pot ser que el centre de gravetat de l’Eixample sigui encara l’encreuament del passeig de Gràcia amb la Gran Via, i, segons Permanyer, aquest seria el lloc perfecte per erigir-li un monument a Cerdà, al costat d’on hi ha una font ornamental que envolten els cotxes. Collboni n’ha pres nota, però ha donat per segur que s’estudiaran amb calma totes les opcions possibles.

Potser la pretensió de l’equip de Collboni de renovar la Gran Via i desmaquillar-la d’aquest aspecte cotxista i dels 70 que encara conserva, obre la porta aquest homenatge a Cerdà. El curiós del cas és que durant l’últim segle i mig, com un Guadiana, ha emergit la necessitat d’aixecar-li un monument, però amb prou feines ha suscitat curiositat quin tipus de barceloní era aquell Jules Verne o Charles Darwin de l’urbanisme i, sobretot, on vivia. Aquesta pregunta se la va fer fa poc més d’un any aquest diari i de la necessitat d’aclarir aquesta incògnita ha nascut, en certa manera, la placa col·locada ara al 49 del carrer de Bruc.