L’Escola Industrial idea el primer gran pàrquing de bicis de BCN

Un pàrquing cobert per a 300 bicicletes, potser més, amb vestidors i 12 dutxes per si cal; o sigui, una cosa mai vista a Barcelona i que és ben comuna a les ciutats més ciclistes dels Països Baixos serà una de les cireretes més dolces del projecte de modernització que portarà a terme la Diputació els pròxims anys al recinte de l’Escola Industrial (Urgell, 173-215). Està previst que les obres comencin l’últim trimestre d’aquest any i que s’acabin el 2028.

Serà un aparcament d’ús preferent per als aproximadament 800 investigadors altament qualificats que, dins d’aquest mateix recinte amb mig segle d’història, treballaran al Centre Internacional per a la Innovació en els Serveis Públics, un clúster d’R+D que comptarà en un dels seus edificis més icònics amb una residència per a uns cent estudiants i professionals. A més, la insòlita capella que ocupa l’última planta serà reconvertida en una sala polivalent.

En una ciutat, Barcelona, on el creixement de la xarxa de carrils bici ha sigut gairebé exponencial, les solucions ofertes als usuaris a l’hora d’aparcar els vehicles han sigut, fins ara, poc més que tímides. El que la Diputació de Barcelona es proposa és passar d’unes desenes de places a més de 300. Per fer-ho s’han reservat 350 metres quadrats d’un dels primers edificis que hi ha al costat de l’accés de l’Escola Industrial pel carrer de Rosselló. La solució triada per treure el màxim profit de la superfície disponible s’ha buscat a Holanda, on els aparcaments a doble nivell són cada vegada més comuns. Són, dit d’una manera rudimentària, dues safates per encaixar les bicicletes, una arran de terra i una altra just per sobre del manillar dels vehicles que s’hi estacionaran. A la safata superior s’hi accedeix a través d’una rampa de desnivell molt suau. Les rodes s’encaixen en uns suports, i s’ha acabat la maniobra.

Arribada de viatgers

El que és interessant del pla, però, no és només el nombre de places, sinó el fet de concebre que serà un punt d’arribada i sortida de viatgers; és a dir, que s’hi donarà l’adequat tractament de nus de comunicacions. Per això hi ha a disposició dels usuaris un petit taller de reparació i una bateria de dutxes per als que arribin de rutes allunyades, sobretot en els mesos de calor.

La transformació de l’Escola Industrial és un pla de llarg recorregut i prometedor final, ja que a la pràctica es convertirà en un espai molt més obert a la ciutat, com una mena de sobrevingut nou eix verd de l’Eixample que connectarà els carrers de Rosselló i París a través d’un passeig central. I serà un nou punt neuràlgic de la ciutat també per les obres que es porten a terme als voltants. Just davant la porta principal hi haurà una de les estacions de la prolongació dels Ferrocarrils procedents del Baix Llobregat (avui amb estació final a la plaça d’Espanya), que tindrà un potent intercanviador de passatgers amb la línia 5 del metro.

Com explica Eloi Juvillà, director de Serveis d’Edificació i Logística de la Diputació, només té sentit encarrilar la nova etapa de l’Escola Industrial des de la perspectiva que la mobilitat ha de ser sostenible. No s’ha de donar marge a les sorpreses, ve a dir, com la que va passar fa dos anys al costat de la plaça de Catalunya, on es va escometre, als números 2 i 4 del passeig de Gràcia, una profunda reforma de la Casa Pascual i Pons. Un dels treballs que més pressupost i hores de feina es va menjar va ser la perforació d’un pàrquing subterrani per a cotxes, inexistent fins aleshores. Va ser una obra d’enginyeria faraònica. Quan les primeres empreses van començar a ocupar les oficines ja modernitzades –entre elles Apple–, molts dels seus treballadors van explicar que no els calia cap plaça per aparcar el cotxe, que el que els era més urgent era estacionar la bicicleta.

Descartat el Bicibox

Notícies relacionades

Els jesuïtes deixaran la comunitat de Bellvitge a finals d’any

Collboni assegura la unió del tramvia per la Diagonal malgrat la falta de pressupostos

Per ponderar el valor d’aquest projecte es poden fer dues coses: la dolorosa i una mica injusta comparació amb els aparcaments de bicis situats en ciutats punteres en matèria de ciclisme urbà o la revisió a la situació actual de Barcelona. En la primera no hi ha res a fer: passadissos enterrats d’accés i entrada en edificis destinats només a aquesta finalitat, milers de places en diverses plantes i equipaments al costat de grans estacions de tren per fomentar la multimodalitat. En la segona, el que està per venir a l’Eixample és un halo d’esperança, ja que serà el primer gran punt d’emmagatzematge de bicicletes de la ciutat.

No és que no s’hagi fet res. És més un tema d’exclusivitat. Després que Barcelona descartés implantar el Bicibox (els pàrquings segurs a la via pública instal·lats en una vintena de ciutats de l’entorn metropolità) per qüestions de densitat d’espai públic, tot ha anat de bracet dels pàrquings per a cotxes subterranis. És el que amb tota la bona intenció ha portat a terme l’empresa municipal BSM, que als seus 42 aparcaments disposa d’un total de 1.064 places per a bicicletes.