La Casa Orsola o el Círculo Ecuestre

Ser inquilina a Barcelona avui en dia és un perill. De mitjana, després de pagar el lloguer, a cada unitat familiar li queden 600 euros al mes. A aquesta situació precària se li sumen les pràctiques especulatives que patim a la ciutat i que, directament, ens expulsen dels nostres barris. L’exemple paradigmàtic és la Casa Orsola, una finca sencera amenaçada per un especulador amb ganes d’enriquir-se a costa del dret a l’habitatge.

Gràcies al treball del Sindicat de Llogateres i a la participació del veïnat, la Casa Orsola no ha patit el primer dels desnonaments que estaven previstos, el del Josep. Però no hem de perdre el focus: el que volen les entitats de l’habitatge, com és el cas del Sindicat de Llogateres, no és haver de parar desnonaments cada setmana. Volen que les institucions actuïn, s’anticipin i evitin més situacions com aquesta. És la seva obligació si atenem i prioritzem el dret a l’habitatge. Hem de ser plenament conscients que afrontar aquest repte és complex i que implica tot un entramat de competències que van de la plaça Sant Jaume fins a Brussel·les. Però això no pot ser una excusa. Fa falta actuar i tenim múltiples exemples de com les normatives s’adapten a situacions amb urgència si hi ha voluntat política.

Per això, el que hauria d’estar fora de dubtes és que els partits progressistes han de fer el màxim possible. I, en aquest punt, la pregunta és: ¿està fent Jaume Collboni tot el que pot per encarar la crisi de la vivenda? La resposta és clara: no. La comparativa amb l’anterior executiu, encapçalat per Ada Colau, és esclaridora i eloqüent.

L’exemple de Colau

En els anys de Barcelona en Comú a govern, l’habitatge era una prioritat. A cavall d’aquest objectiu es van destinar 200 milions d’euros a la compra de vivendes i a la rehabilitació, una xifra sense precedents en el conjunt del país. Però no tot va ser comprar: l’Ajuntament es va convertir en el principal promotor d’habitatge públic, doblant el parc de la ciutat en vuit anys. També es va innovar creant la unitat antidesnonaments, que va evitar nou de cada deu expulsions a la ciutat. El consistori no podia fer-ho tot, però el dinamisme d’aquells anys contrasta amb la passivitat i l’estancament actual. Una altra novetat d’aquells anys va ser el tanteig i retracte (el dret públic a intervenir en una compra entre privats). L’administració es va dotar amb d’una eina pionera per fer front als especuladors, comprant i protegint vivendes de Barcelona.

Gràcies a aquesta mesura, es van comprar 1.600 vivendes i 51 edificis, i s’hi van destinar 120 milions d’euros. Per cert, el govern del PSC ha reduït un 85% la partida reservada per a aquesta política. Hem passat de comprar 200 habitatges cada any a comprar-ne 30. Durant el mandat de Colau, l’Ajuntament va estar sol davant d’unes elits immobiliàries àvides i amb uns recursos molt superiors. Perquè ens en fem una idea, el 2021, l’any de la compra de la Casa Orsola, es van produir 30 transaccions d’edificis a l’Eixample per un valor de 260 milions d’euros. Evidentment, no es va poder arribar a tot. En aquests mateixos mesos, el consistori va comprar cinc edificis a l’Eixample -Balmes (23 vivendes), Floridablanca (18), Calàbria (14), Diputació (32) i Comte Borrell (12). Es van prioritzar les situacions més urgents, aquelles en les quals els contractes de lloguer vencien abans.

Sabent que es podia fer més, es va continuar transformant la ciutat amb mesures sense precedents a l’Estat. Una proposta inspirada en París, que obliga a destinar el 30% de tota construcció o gran rehabilitació a l’habitatge a un preu assequible, va posar en peu de guerra el lobby immobiliari. Malgrat els seus cops, la vam tirar endavant. És una política que impacta els barris més tensats com el de l’Eixample o Gràcia i desincentiva les pràctiques especulatives. 62.000 llars que viuen de lloguer a 3.909 edificis s’han vist beneficiades per aquest "dic de contenció".

Per desgràcia, sabem que el govern del PSC vol modificar el 30%, agafat de la mà dreta de Junts. I mentre divendres érem totes a la Casa Orsola, Collboni prometia a les elits del Círculo Ecuestre l’anul·lació d’aquesta mesura imprescindible per garantir el dret a l’habitatge al conjunt de la ciutat. Segons l’informe de l’Institut d’Investigació Urbana de Barcelona, la proposta de Collboni suposaria reduir els edificis protegits de gairebé 4.000 a 95, i això multiplicaria el risc de viure centenars de noves situacions com la de la Casa Orsola.

Notícies relacionades

Casa Berlingieri, la bessona uruguaiana de la Casa Gomis

La febre pels perfums àrabs puja a l’àrea de Barcelona

Que el PSC és el més sensible a les pressions de les elits que el govern de Barcelona en Comú ja ho sabíem. Ho hem vist en cada llei i en cada proposta que fan. La política obliga a tothom a prendre partit, i no permet posicions tèbies, especialment davant les grans crisis. L’habitatge és el gran cavall de batalla avui en dia a Barcelona. El més urgent. La inacció del govern del PSC implica posar-se del bàndol d’uns especuladors que no veuen més cavalls que els del Círculo Ecuestre.

L’única manera de garantir el dret a l’habitatge a Barcelona és portar les competències de cada administració fins al límit. És l’obligació de les institucions públiques de vetllar pels drets de la ciutadania. Per desgràcia, el govern de Collboni ho ha deixat de fer, i el preu el paguen les veïnes. Aquesta nit tornaran a parar el desnonament del Josep de la Casa Orsola, i l’absència de Collboni tornarà a ser sonada.