Sor Isaura, monja de Pedralbes: «Em quedaria mil vegades al monestir»

¿On i quan va néixer?

El 13 de gener del 1959 a Los Santos, província de Salamanca.

¿Tenia germans?

Soc la sisena de sis: quatre nois, la meva germana i jo.

¿I quan se’n va anar d’allí?

Als 3 anys me’n vaig anar a viure Salamanca, la capital, amb les cosines del meu pare, perquè la meva mare va morir. Em vaig criar amb elles. Tenien una fàbrica de botifarró. Amb elles vaig estar dels 3 als 14 anys, quan vaig venir a Barcelona.

¿Per què va venir?

Em vaig enfadar amb les meves ties, deien que tenia un caràcter molt rebel, i me’n vaig anar amb el meu germà a Los Santos, però hi vaig estar només un mes i vaig venir a Barcelona.

¿Com era aquella Barcelona?

Hi vaig arribar el 1974. Tranquil·la, menys gent. No hi havia tant turisme com ara; es nota al monestir.

¿Per què es va fer religiosa?

A la ciutat vaig arribar amb 14 anys. Vaig entrar al monestir de Pedralbes als 17, el 1976. M’atreia molt la vida espiritual. No coneixia l’orde de Santa Clara, no sabia que existien ni Francesc ni Clara. La meva família no s’hi va oposar, sabien que si ho feien seria pitjor. Van pensar que en sortiria al cap de 15 dies.

¿I quant ha passat des d’aleshores?

Des dels 17 fins als 66 que he complert, 49 anys.

Ho tornaria a fer.

Sí, sí.

¿Com és un dia en la vida d’una monja de clausura?

Hi ha un esquema principal que és comú: pregària, vida comunitària i feina. Després els horaris canvien segons el lloc.

Les clarisses diuen que s’han de guanyar la vida amb una activitat.

Bé, segons les edats. Santa Clara venia de la noblesa, i per posar-se al nivell dels pobres va establir que es visqués de la feina i no de rendes.

Vostè està jubilada.

És clar, tinc 66 anys. Cobro una pensió.

Més que una monja és vostè una fotògrafa. ¿O és una monja fotògrafa?

No és una cosa que per a mi es pugui separar: la fotografia és per a mi una forma de pregària, de contemplació. Em relaxo molt quan faig fotografia.

Això va començar no fa gaire.

Vaig començar el 2009. Abans vaig fer dibuix, pintura, sempre m’ha atret la cosa artística. Vaig anar a acadèmies: la perspectiva em costava, i els colors intermedis, també. Hi ha gent que no s’adona què li costa. Jo, sí, i m’angoixava molt.

És perfeccionista.

Sí, per a tot. Ho vaig deixar. El 2005, en els meus casaments de plata, 25 anys de la meva professió, em van regalar la meva primera càmera, d’aquelles que anaven amb piles que es descarregaven de seguida. Digital. Vaig fer alguna foto creativa i Marta Juvanteny (artista), de la qual soc molt amiga, em va dir: «Tira per aquí, això és el teu fort». La fotografia de reflexos em va sortir innata, de dins.

¿És un gènere que ha inventat?

Es veu que sí, però m’ha sortit de dins sense jo saber-ho.

¿En què consisteix?

El meu cervell veu en tot composicions de reflexos. Sempre m’ha semblat interessant explorar altres dimensions. Hi ha més dimensions, està comprovat, que no podem percebre. I això és una manera d’anar més enllà de la realitat. És aquella frase de Degas: «L’art no és el que veus, sinó el que fas que d’altres vegin».

¿Això ho va iniciar el 2009?

El 2009 vaig començar com a fotògrafa, fent fotos més convencionals. El 2010 vaig començar amb els reflexos. Els faig de manera artesanal. Sense edició. He anat perfeccionant-ho per mi mateixa.

¿Coneix altra gent que faci fotos així?

Artesanals, no.

Les seves fotos són sobretot de llocs del monestir?

I dels voltants. Sempre porto la càmera a sobre. Veig aparadors. A El Corte Inglés em passa que faig una foto dels aparadors, perquè m’encanten els vidres, i surten i em diuen que no puc fer fotos allí. I els ensenyo que només n’agafo un tros. El que intento és una interpretació, anar més enllà del que veig.

I això té una part religiosa.

Crec que sí, perquè tot el que és pregària és anar més enllà, connectar amb una energia, aquesta espiritualitat universal que per als cristians és Déu.

No li agrada que li facin fotos. ¿Per què?

M’agradava abans de ser fotògrafa, però després vaig canviar: te les fan tan malament...

Ha publicat diversos llibres.

El primer, ‘Reflejos del cántico de las criaturas’, que vaig presentar a Rabat, quan el papa Francesc va ser allà, el 2019. Després, ‘En la teva llum’, amb poemes de David Jou i fotos meves, el 2022. I el tercer, ‘Clara de Asís, espejo fuera del tiempo’, el 2024.

Aquest últim el va presentar a Sant Damià d’Assís.

Va ser meravellós per a mi: he sigut la primera dona i religiosa de la història que ha estat vivint a Sant Damià en clausura. Ens van allotjar els franciscans al pavelló que tenien per als seus pares. Esmorzàvem i menjàvem amb ells i als llocs sagrats de la Mare Santa Clara van estar exposades aquestes fotos. Venen el llibre allí en italià.

És una obra considerable.

I, ateses les circumstàncies, puc dir que aquest és el llegat que deixo de les últimes clarisses a Pedralbes en 699 anys. M’agrada que sigui imparell, no m’agraden les coses quadrades. El 26 de març m’acomiado amb el ‘Reflejos del cántico de las criaturas’ actualitzat. I ara he sigut seleccionada per participar a Còrdova en l’aniversari del Primer Concili de Nicea, que es va celebrar el 325. Hi haurà peces del Vaticà i d’artistes contemporanis, i han triat fotos meves, fetes amb un tros de paper que havien llençat a les escombraries, amb el qual he creat fotos de l’Esperit Sant abstractes.

¿No continuarà fent fotos al monestir de Vilobí d’Onyar?

Crec que allí em donaran suport quant a l’art. M’han dit que m’han posat una habitació amb una finestra que dona al bosc. Hi ha més comoditats.

El trasllat és a prop.

Per a mi és molt trist. Quan estigui allí ja començaré la meva nova etapa. Però vull que les meves cendres tornin aquí quan estigui morta.

Segur que surt un altre llibre de Vilobí.

Ja ho veurem.

¿Quina càmera fa servir?

Aquesta, la pobreta se m’està espatllant. Una Lumix, no em pesa. Em va molt bé per als reflexos i els insectes, i no he de tenir objectius. Mira, aquestes fotos les vaig fer l’altre dia. És com el sol fet amb gotes d’aigua. Quan vaig baixar al CAP, a Diagonal, les gotes d’aigua als vidres de La Caixa. Per on passo, contemplo.

¿Quan vostè va arribar, quantes monges hi havia aquí?

Jo era la número 40. Vaig ser l’última monja a entrar-hi de la manera antiga, abans que s’obrís al públic, i seré l’última a anar-me’n.

Una pena després d’una història bonica. ¿On dormien quan va arribar?

Al dormitori antic. Ara estem molt millor. Dona a Sant Pere Màrtir, a la muntanya. Ara quedarà tot buit, no sé què faran.

¿Li va agradar l’acte de l’altre dia, quan van venir veïns de Sarrià a demanar que no fossin traslladades?

Sí, m’emporto un record molt entranyable i molt franciscà: les que ens han donat suport de cor han estat les persones del poble, i els meus amics, que s’han compromès sense cap interès. És el que més orgull pot donar-nos. Potser és veritat que ha arribat el moment que el nostre llegat s’acabi i ja està. Crec que els finals sempre són els dolorosos; el naixement, no.

Ha sigut feliç a Pedralbes.

He sigut molt feliç, no canviaria la meva vida per tot l’or del món.

Notícies relacionades

Fontcuberta, Clos i Lacuesta capitanegen el Festival Llum

La botiga que fa riure

¿Si tot prengués de sobte un altre rumb i li donessin l’oportunitat de continuar a Pedralbes, què faria?

¡Em quedo, em quedo! Prefereixo una vida més austera i pobra aquí. Si em donessin l’oportunitat de quedar-m’hi, mil vegades em quedaria aquí. És que he arrelat molt, em sento molt de Pedralbes.