Sor Isaura: "Em quedaria mil vegades al monestir de Pedralbes"

On i quan va néixer?

El 13 de gener de 1959 a Los Santos, província de Salamanca.

¿Tenia germans?

Soc la sisena de sis

¿I quan se’n va anar d’allà?

Als tres anys vaig marxar a viure a Salamanca amb les cosines del meu pare, perquè la meva mare va morir. Em vaig criar amb elles. Tenien una fàbrica de botifarró. Amb elles vaig estar dels 3 als 14, quan vaig venir a Barcelona.

¿Per què va venir?

Em vaig enfadar amb les meves ties, deien que tenia un caràcter rebel, i vaig marxar amb el meu germà a Los Santos, però hi vaig estar només un mes i vaig venir a Barcelona.

¿Com era aquesta Barcelona?

Vaig arribar-hi el 1974. Era tranquil·la, amb menys gent. No hi havia tant turisme com ara; es nota al monestir.

¿Per què es va fer religiosa?

A la ciutat vaig arribar amb 14. Vaig entrar al monestir de Pedralbes als 17, el 1976. M’atreia molt la vida espiritual. No coneixia l’ordre de Santa Clara, no sabia que existien ni Francesc ni Clara. La meva família no s’hi va oposar, sabien que seria pitjor. Van pensar que sortiria al cap de 15 dies.

¿I quants n’ha acabat passant des d’aleshores?

Des dels 17 fins als 66 que ja he fet, doncs 49 anys.

Ho tornaria a fer.

Sí, sí.

¿Com és un dia en la vida d’una monja de clausura?

Hi ha un esquema principal que és comú: pregària, vida comunitària i treball. Després els horaris canvien segons el lloc.

Les clarisses assenyalen que s’han de guanyar la vida amb una activitat.

Bé, segons les edats. Santa Clara venia de la noblesa, i per posar-se al nivell dels pobres va establir que es visqués del treball i no de les rendes que tinguessin.

Vostè està jubilada.

És clar, jo ja tinc 66 anys. Cobro una pensió.

Més que una monja és vostè una fotògrafa. ¿O potser és una monja fotògrafa?

No és una cosa que per mi es pugui separar: la fotografia és per mi una manera de pregar, de contemplar. Em relaxo molt en els moment que faig fotografia.

Això va començar no fa tant.

Vaig començar el 2009. Abans vaig fer dibuix, pintura, sempre m’ha atret la cosa artística. Vaig anar a acadèmies: la perspectiva em costava i els colors intermedis, també. Hi ha gent que no s’adona de què li costa. Jo sí, i m’angoixava molt.

És perfeccionista.

Sí, per a tot. Ho vaig deixar. El 2005, a les meves bodes de plata, 25 anys de la meva professió, em van regalar la meva primera càmera, d’aquelles que anaven amb piles que es descarregaven de seguida. Digital. Vaig fer alguna foto creativa i Marta Juvanteny (artista), de qui soc molt amiga, em va dir: "Tira per aquí, això és per a tu». Allò dels reflexos em va sortir innat, de dins.

¿És un gènere que ha inventat?

Es veu que sí, però m’ha sortit de dins sense jo saber-ho.

¿En què consisteix?

El meu cervell veu en tot composicions de reflexos. Sempre m’ha semblat interessant explorar altres dimensions. Hi ha més dimensions, està comprovat, que no podem percebre. I això és una manera d’anar més enllà de la realitat. És aquesta frase de Degas: "L’art no és el que veus, sinó el que fas que d’altres vegin".

¿Això ho va iniciar el 2009?

El 2009 vaig començar com a fotògrafa, fent fotos més convencionals. El 2010 vaig començar amb els reflexos. Els faig artesanalment. Sense edició. He anat perfeccionant-lo per mi mateixa.

¿Coneix més gent que faci fotos d’aquesta manera?

Artesanals, no.

¿Les seves fotos són sobretot de llocs del monestir?

I dels voltants. Sempre porto la càmera a sobre. Veig aparadors. Faig fotos dels aparadors, perquè m’encanten els vidres, i surten i em diuen que no puc fer fotos allà. I els ensenyo que només agafo un tros. El que intento és una interpretació, anar més enllà del que veig.

I això té alguna cosa religiosa.

Jo crec que sí, perquè tot el que és pregària és anar més enllà, connectar amb una energia, aquesta espiritualitat universal que per als cristians és Déu.

No li agrada que li facin fotos. ¿Per què?

M’agradava abans de ser fotògrafa, però després vaig canviar: te les fan tan malament…

Ha publicat diversos llibres.

El primer, Reflejos del cántico de las criaturas, que vaig presentar a Rabat, quan el papa Francesc va estar allà, el 2019. Després En la teva llum, amb poemes de David Jou i fotos meves, el 2022. I el tercer, Clara de Asís, espejo fuera del tiempo, el 2024.

Aquest últim el va presentar a Sant Damià d’Assís.

Va ser meravellós per a mi: he sigut la primera dona i religiosa de la història que ha estat vivint a Sant Damià en clausura. Ens van allotjar els franciscans al pavelló que tenien per als seus pares. Esmorzàvem i menjàvem amb ells i als llocs sagrats de la Mare Santa Clara hi va haver exposades aquestes fotos. Venen el llibre allà en italià.

És una obra considerable.

I, donades les circumstàncies, puc dir que aquest és el llegat que deixo de les últimes clarisses a Pedralbes en 699 anys. M’agrada que sigui senar, no m’agraden les coses quadrades. El 26 de març m’acomiado amb el Reflejos del cántico de las criaturas actualitzat. I ara he sigut seleccionada per participar a Còrdova en l’aniversari del Primer Concili de Nicea, que es va celebrar el 325. Hi haurà peces del Vaticà i d’artistes contemporanis, i han triat fotos meves, fetes amb un tros de paper que havien llençat a les escombraries, amb el qual he creat fotos de l’Esperit Sant abstractes.

¿No continuarà fent fotos al monestir de Vilobí d’Onyar?

Crec que allà em recolzaran amb l’art. M’han dit que m’han posat una habitació amb una finestra que dona al bosc. Hi ha més comoditats.

El trasllat és a prop.

Per a mi és una cosa molta trista. Quan estigui allà ja començaré la meva nova etapa. Però vull que les meves cendres tornin aquí quan estigui morta.

Segur que sortirà un altre llibre de Vilobí.

Ja veurem.

Notícies relacionades

La històrica sabateria Pujós tancarà les portes si no aconsegueix un traspàs

Carme Trilla: "Operacions com la Casa Orsola es podrien fer sense necessitat de mobilització"

¿Quina càmera fa servir?

Aquesta, la pobreta se m’està espatllant. Una Lumix, no em pesa. Em va molt bé per als reflexos i els insectes, i no he de tenir objectius. Mira, aquestes fotos les vaig fer l’altre dia. És com el sol fet amb gotes d’aigua. Quan vaig baixar al CAP, a la Diagonal, les gotes d’aigua en els vidres de La Caixa. Per on passo, contemplo.