El Gaudí creient més enllà de l’arquitectura

Amb potser excessiva modèstia, la pròpia d’Antoni Gaudí en vida, ha inaugurat la Sagrada Família un petit però interessant museu en una de les estances d’accés al temple. Està dedicat a Gaudí, però no a la seva faceta d’arquitecte, sinó a la persona. Ocupa només mig centenar de metres i està, això és interessant, just a sobre del seu sepulcre. Des d’una finestra al costat d’una colpidora màscara mortuòria de Gaudí, i tot i que sigui de forma obliqua, es pot entreveure la làpida del que ha acabat per ser el jaciment de petroli turístic més gran de la ciutat, un home que, no obstant, abans de morir fa ara 99 anys va defugir de qualsevol fama i va voler ser només un creient més.

És un museu petit però atresora un conjunt de relíquies gaudinianes en alguns casos inèdites per al gran públic. A les vitrines i plafons es mostra, per exemple, Francesc Gaudí, el pare de l’arquitecte, treballant sobre una enclusa un calder, ja que aquest era el seu ofici a Reus. Antoni va tenir una infància malaltissa. Tenia freqüents episodis de reumatisme articular, així que estrany hauria sigut que seguís els passos artesanals del seu pare. Amb el temps va arribar a la conclusió que aquella debilitat física va ser part de la seva gran sort, ja que li va desenvolupar un esperit d’observació que és més que evident en el conjunt de la seva obra, amb aquests edificis tan paisatgístics.

Carbonet del cadàver

El 12 de juny, Joaquim Renart, un il·lustrador àmpliament cèlebre en el primer terç del segle XX, va pintar al carbonet un últim retrat de Gaudí, ja cadàver: La peça forma part de l’exposició. Gaudí, mort i pintat al carbó. Curiosa és també la foto de Gaudí agenollat durant la celebració de la IX Festa Expiatòria de la Blasfèmia. És de 1916. Havien transcorregut només set anys des de la Setmana Tràgica, aquella violenta saturnal anarquista que a ell li va agafar immers en les obres del parc Güell, des d’on va tenir unes vistes gairebé úniques de les esglésies i convents de la ciutat en flames, una escena sense la qual potser és impossible comprendre per què va entregar els últims anys de la seva vida gairebé exclusivament a la construcció de la Sagrada Família.

La foto és sorprenent perquè, en realitat, gairebé totes les de Gaudí ho són, perquè són molt escasses. És cert que quan va treballar per a les grans fortunes de Barcelona va voler disfrutar d’alguns dels plaers de què famílies com els Milà i els Batlló gaudien. Va aspirar a ser membre del Cercle del Liceu, però el patriarca dels Güell va vetar la seva entrada a aquest club tan selecte. Més enllà d’això, a Gaudí el va caracteritzar la humilitat, fins i tot, podria dir-se, a l’hora de morir. Quan un tramvia el va atropellar al costat de la plaça de Tetuan, els sanitaris que el van acomodar en un llit pensant que era un indigent el van inscriure amb l’únic nom que van intuir que sortia dels seus llavis, Antònia Samdi. Quan es va desfer el greuge, ja era tard per salvar-li la vida. Va morir com un pobre i va ser enterrat com un rei.

Això també es remarca en aquest petit museu. El funeral per Gaudí a punt va estar d’empetitir el que anys abans es va organitzar per a Jacint Verdaguer, del qual es diu que va ser el més multitudinari hagut a la ciutat. El museu exhibeix els recordatoris impresos per a l’adeu de Gaudí, l’acta de defunció i tres fotografies molt reveladores, perquè mostren el pas del fèretre per la plaça de Sant Jaume, la Rambla i la Sagrada Família. El taüt, de roure i cobert amb un drap de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (origen de l’actual COAC) va recórrer mitja ciutat i al seu pas repicaven les campanes de les esglésies. La ruta, de manera premeditada o no, va passar per carrer de Casp, on s’erigeix un dels projectes més bonics de Gaudí, la Casa Calvet, que aquell dia lluïa un gran crespó negre.

Notícies relacionades

Barcelona comença a desmantellar les antigues ocelleries de la Rambla

Les senyores del Tramvia Blau

«No em molesta»

La qüestió és que la inesperada mort de Gaudí va permetre immediatament descobrir que poc en realitat se sabia d’ell més enllà de la seva magnífica herència arquitectònica. No era algú que participés en la vida social. Tampoc portava un diari de la seva vida. Era una incògnita per aclarir. Per resoldre aquesta equació, la Sagrada Família ha recorregut, a l’hora de completar aquest petit museu, a un llibre crucial per als gaudinians, El pensament de Gaudí, d’Isidre Puig i Boada, que el va conèixer en vida i que va començar a atresorar frases i raonaments d’aquella rara avis del modernisme. No els va donar forma de recopilatori fins al 1981, ara els responsables del temple han fet servir algunes d’aquestes frases per donar un sentit el museu. «Tot el que no sigui vetllar per les persones, i en tots els ordres, és xerrameca pura». Això va dir Gaudí. I en una altra ocasió, la qual cosa és més transcendental vist el camí que ha seguit la construcció de la basílica, va donar per fet que després de la seva mort les obres prosseguirien segons el gust de l’arquitecte que n’estigués al capdavant. «No em molesta. Crec que fins i tot beneficiarà el temple. Els grans temples mai han sigut obra d’un sol arquitecte». Aquesta idea, en el fons, és la que es pretén transmetre amb un vídeo que es projecta enmig de la sala, potser tan simbòlic que no és fàcil agafar-li la intenció. El protagonista és un arbre que creix bonic fins que el parteix un llamp, metàfora de la mort, però els seus fruits faran que la història no finalitzi allà. Després d’aquest accident, naixerà un bosc.