La Viqui, la sort de tants

Victòria Molins ha sigut la Viqui. Així l’hem conegut tots: companys, amics i persones anònimes a qui va dedicar la seva vida. És difícil de classificar, però diria que la Viqui ha sigut una sort per a moltes persones. Una dona de fe, sí, però també una rara avis dins de l’Església.

La primera vegada que vaig anar a casa seva, em va ensenyar el petit altar on resava pels seus fills: presos, persones sense llar i drogoaddictes. «Els oblidats», els anomenava. Però per a ella tenien nom i cognom, i ajudar-los era el seu motor. Els va dedicar la seva vida amb un estil de fe i servei a la comunitat que la va convertir en una monja rebel, una cosa que li va costar més d’una reprimenda dins la institució. Una ànima adorablament rebel des de petita i sempre fidel a la seva manera d’entendre la religió: no des dels altars, sinó des del carrer.

Fidel a aquesta idea, va viure molts anys al carrer de la Cera de Barcelona, al Raval, i va crear l’Hospital de Campanya de Santa Anna. Va escoltar i va abraçar els més desfavorits quan ningú més ho feia. Fins i tot en els últims moments de la vida d’aquestes persones sense nom, la Viqui estava al seu costat. Aquesta soledat i aquest oblit no podia tolerar-los.

Mai parlava de la seva entrega. Parlava, en canvi, de l’amor que rebia d’aquestes persones. «Són tan guapos», la sento dir encara quan m’explicava històries de la presó, on visitava els interns amb qui establia vincles gairebé familiars. I ho deia agafant-te del braç amb força i amb un somriure sempre juvenil, perquè no passés desapercebut el seu missatge: fins i tot els que han comès els pitjors errors mereixen una oportunitat.

Amb ella es feia evident que l’amor torna més amor. En la seva croada per un món més humà, la Viqui connectava persones, idees, projectes. Unia ànimes, enllaçava mons que sovint ni es miren i altres que, tot i que siguin molt a prop, no es veuen. Tenia una agenda atapeïda i coneixia tothom. I si et demanava que t’involucressis en una causa, era impossible dir-li que no. Acabaves fins al coll, sí o sí. La Viqui tenia un enorme poder de persuasió perquè la seva passió era contagiosa.

Notícies relacionades

Cuina amb llum natural

Els promotors demanen poder aplicar la norma del 30%

Activista de les persones

Malgrat la doctrina de l’Església, la sensació és que la Viqui va ser una dona lliure, i que, si no hagués tingut fe, hauria dedicat la seva vida igualment a ajudar els més desfavorits. Era una activista de les persones. I ho hauria fet com ho ha fet des de la fe, fins que el seu cor va anar debilitant-se. En el seu últim missatge em recordava amb simpatia que era la meva «amiga monja que ja està molt gran però que encara viu», i em demanava que li truqués perquè volia explicar-me una cosa que tenia entre mans. La recordaré sempre el dia que vam anar amb el seu estimat amic Albert Om a celebrar els seus 78 anys. Xocolata amb xurros i un somriure enorme. «També reso per tu», em va dir un altre dia. Quantes ànimes ha salvat la Viqui no ho sabrem mai, però l’Església no podrà agrair-l’hi prou.