El nou paradís arcade

Et queda la mateixa cara d’esglai que la del melanocet de Johnson al veure per primera vegada la llum del sol. En aquesta nau –et garanteixen tot just entrar-hi– "els somnis es fan realitat". I t’ensenyen fileres de pinballs i recreatives fins on t’arriba la vista. "25 pessetes, 6 partides", anuncia una. Se’t posa la nostàlgia de punta en menys del que es triga a dir "Chanquete ha muerto". Són 800 metres quadrats retro. Unes 170 maquinetes per flipar en colors, com es feia als 80. Del Pac-Man a l’Street Fighter. Aquí es quedaria mut fins i tot la Melody.

Hi ha un nou paradís arcade: són dues plantes amb mig centenar de pinballs i aproximadament 120 màquines recreatives. Totes originals, ens garanteixen. Des de mitjans dels 60 fins a l’últim llançament de Stern amb un drac mòbil inclòs. "Això no és un saló recreatiu –adverteixen a tothom que s’hi vol apuntar–. Aquí no hi ha ningú que estigui guanyant diners. Tot això ho mantenim entre els socis".

Aquesta és la nova seu de l’associació Aracade (Associació per a la Restauració i Conservació d’Arcades i altres Dispositius d’Entreteniment). S’han traslladat de Cornellà a Esplugues de Llobregat. "El local se’ns va quedar petit", justifiquen. El seu cau retro ara és el doble de gran. "Tenim una planta de 400 metres quadrat dedicada només a recreatives –diu l’Óscar–. N’hem incorporades bastantes de conducció i trets, que són més grans".

Óscar Nájera, que per a tothom és l’Osquilla, el vicepresident de l’associació. Té un radar per detectar les màquines que estan enceses. Han arribat a pagar una factura de llum –repeteix com un mantra– ¡de 1.100 euros! Pregunta-li sobre la història de les recreatives espanyoles i no pararà de parlar durant hores. De fet, se’l pot veure en el nou documental Pixel a pixel. Crónicas del videojuego español. Es projectarà el 13 de març a Esplugues, anuncia.

Aquí hi venen a jugar des d’informàtics fins a directius d’empresa. De 19 anys a 60 i tants. Hi ha molts manetes. "I cada vegada més dones". Són uns 170 socis. "Podríem ser molts més", afirmen. Els dones la raó després de quatre hores sense trobar el moment per anar-se’n. Amb el canvi de local han ampliat el límit a dos-cents. "Volem créixer –afirma l’Óscar–, però que tots ens coneguem. No busquem gent que entre aquí i no digui ni hola ni adeu, comenci a jugar i se’n vagi". L’important, diuen, és crear comunitat. "No estàs pagant una quota per venir a jugar –insisteixen–. Estàs pagant una quota perquè això es mantingui". Són 25 euros al mes.

Fa dos anys es van fer virals a l’aparèixer en aquest diari. Van començar a rebre allaus de correus electrònics per demanar-los amb ànsies de jonqui on els podien trobar. "No diem la direcció perquè no som un local obert al públic –aclareix l’Óscar–. L’endemà de sortir l’article, hi havia gent per Cornellà buscant la nau: semblava un escape room –riu–. Hi va haver una família o dues que ens van acabar trobant".

El cartell retro que anuncia les recreatives és de Les lleis de la frontera, de Daniel Monzón. Aquestes maquinetes han sortit en unes quantes pel·lis i anuncis. També tenen pòdcast (Arcade Paradise Podcast), juguen en streaming via Twitch i fins i tot munten tornejos de ball: l’Eurovisió dels arcades. Aquest cap de setmana organitzen una competició només de matar marcians: Shoot’em Up Fest.

Et poses més nerviosa que quan feies un test de la SuperPop. No saps per on començar. Aquí pots matar marcians, conduir un cotxàs, entrar en una baralla i fins i tot tocar tambors japonesos. És una de les últimes adquisicions addictives: Taiko no Tatsujin, es diu el joc. El van comprar per Nadal (4.000 i escaig euros). "Uf –esbufega l’Óscar–, els preus s’han enfilat". Hi ha pinballs de 10.000, 12.000, 14.000.

Jocs de ball i ritme

També tenen la Destroyer, "el primer videojoc desenvolupat i comercialitzat a Espanya". Tant pot ser que et trobis amb màquines històriques com amb recreatives japoneses dels 90 per jugar-hi còmodament assegut. Al fons de tot hi ha la zona dels balladors. Hi ha un passadís sencer de jocs de ritme. Dancerush és el més nou: una autèntica minidiscoteca mòbil. Els pinballs són al soterrani. Hi ha dos passadissos: moderns (des dels 90) i clàssics ("electromecànics").

S’acaben de mudar i això ja està ple una altra vegada. Paco Ortiz s’arronsa d’espatlles. És el president de l’associació. "Un més", et dirà ell. Ara comencen a veure la llum després d’un any de reformes del local. Ben empolainat entre els socis, a l’estil MacGyver. "Fem de tot", diu sense donar-se importància. I t’ensenya el taller on estan creant un pinball de zero.

Notícies relacionades

El tanatori de Sant Andreu començarà a funcionar a la tardor

Una inversió milionària rellança Can Rigalt

¿El seu objectiu? "Recuperar i restaurar totes aquelles màquines amb què vam créixer –respon l’Óscar– i conservar-les". De fet, alguns socis també formen part del projecte Recreativas.org, "Ens dediquem a preservar la història de les recreatives espanyoles". Això significa que salven jocs de l’extinció de manera altruista. Els rastregen, localitzen i aboquen el seu contingut en un emulador perquè tot déu pugui jugar en línia durant el que li quedi de vida.

"M’ha canviat la vida", assegura l’Iris. Ella ni tan sols havia nascut quan es va comercialitzar el Tetris. Fa 29 anys. "A mi em van enganxar les recreatives de ball, però avui estic per la comunitat", confessa. "No només és venir a jugar –afegeix el Javier, 48–; també es reparen màquines i s’aprèn". "A mi m’agrada la convivència entre diferents generacions i jocs", explica el Raúl, 47. "Això és una família", resumeix l’Óscar, 39. "Arcade –afirma el David, 41– és un sentiment".