La vida, segons Serrat

La sala La Paloma és al carrer del Tigre, però la cua prèvia a la celebració de la festa de Santa Eulàlia, que cada any organitza el Gremi de Restauració de Barcelona, va derivar pel carrer de Sant Vicenç. No era una cua qualsevol: eren dues fileres plenes de personalitats i famosos. El primer amb qui em vaig trobar va ser l’actor del Tricicle Joan Gràcia. Més morè que de costum, m’explica que acaba d’arribar de passar uns dies amb la seva dona, Ana, i les seves filles, Julieta i la model Carlota, a Bali. El saluda amablement, però camuflat en unes ulleres de sol, el també actor Enric Majó. En aquest curt interval de temps vaig poder veure l’exvicepresident del Barça Javier Bordas i a qui va ocupar el mateix càrrec, en la mateixa directiva, i que ara és president de l’Acadèmia de Gastronomia, Carles Vilarrubí.

Va ser entrar i observar que l’alma mater del gremi i director general ho havia tornat a fer. Sí, Roger Pallarols se supera cada any. Encara no eren les dues del migdia i La Paloma vessava de plena. L’expresident José Montilla, que no destaca pel fet de ser alegre, saludava a tothom. Al seu costat hi havia una persona solidària, que presumeix de ser de l’Hospitalet, i que s’ha guanyat a pols el càrrec de conseller delegat d’Aigües de Barcelona. Parlo de Felipe Campos. Mentrestant Dani Sirera, que és el contrari de Montilla, repartia simpatia. Hi havia Joan Ignasi Elena, a qui no es veu gaire després del seu discutit pas com a conseller d’Interior, i també Santi Vila, que enraonava amb el periodista Oriol Nolis.

Pere Mas em va fer d’apuntador. No hi ha ningú que conegui millor el món de la faràndula que aquest magnífic periodista radiofònic. L’expolític Roger Montañola hi va assistir amb l’exsenador del PP. També hi va acudir l’actual responsable de relacions internacionals d’Uber, Ildefonso Pastor. Sempre es mostra atenta i simpàtica l’advocada Montse Pinyol, que aquest cop es va presentar sense cap dels seus barrets característics. Em va fer una especial il·lusió retrobar-me amb la periodista de Betevé Eva Arderius i, és clar, amb la meva cap d’EL PERIÓDICO, Meritxell M. Pauné, que va conversar amb la subdirectora de l’Sport, Iulene Servent.

No va parar de repartir abraçades el pare Apeles, que encara exerceix o, almenys, vesteix de capellà. Sí, es va abraçar amb Xavier Sardà, amb Carlos Carrizosa (que no se sap què fa ara) o amb el periodista Daniel Arasa. No vaig poder saludar l’advocada Magda Oranich, ni el dibuixant Òscar Nebreda. Vaig parlar amb l’escriptor Daniel Vázquez Sallés i amb Meritxell Falgueras, que és la dona que sap més de vins. No podia ser altrament, ja que el seu pare és el Toni, del Celler de Gelida, que hi era amb la seva dona, Maria Febrer.

Sempre és un plaer saludar Ignasi Ribó, el gran precursor de la Gauche Divine de la ciutat: elegant, amb barret i en plena forma. I no podia oblidar-me de Silvia Agenjo, que ha heretat el savoir faire del seu pare, Ramon. També vaig enraonar amb Arantxa Calvera, que vestia com la dona de vermell i que tan bona feina fa a l’Agència Catalana de Turisme.

De colors, com sempre, portava els cabells Lucrecia, i Josep Bou, l’empresari que va voler ser alcalde de Barcelona, ara és només un agradable actor secundari.

700 convidats

Notícies relacionades

Claudio Milano: "Una taxa turística amb molts ingressos fiscals legitima que hi hagi més turisme"

L’última cabina gira full

Deixo per al final, tot i que podria esmentar els 700 convidats, el torn dels dos protagonistes; o sigui, de Lolita i de l’homenatjat, Joan Manuel Serrat. Això sí, amb permís del president del Gremi, Isidre Gironès, i de l’alcalde, Jaume Collboni, que era feliç amb l’èxit de l’acte pagat exclusivament pel Gremi. L’amistat de Serrat amb Gironès ve de lluny. El propietari de Casa Isidre regentava el bar de la universitat on Serrat menjava cada dia uns de frankfurts magnífics.

Lolita, que té sang catalana i gitana, va explicar que coneix Serrat des que tenia 12 anys, que va ser el seu gran mentor i que el considera el seu germà gran. Serrat va parlar sense pressa i va cantar a duo amb Miguel Poveda. Va ser espectacular. Abans, el noi del Poble Sec havia deixat una de les seves sempre més que interessants reflexions: "La vida és relativa, aproximada i provisional". Doncs sí, excel·lent Serrat i i excel·lent Pallarols.