Claudio Milano: "Una taxa turística amb molts ingressos fiscals legitima que hi hagi més turisme"

La plaça del Macba va néixer al seu moment, com va dir l’arquitecte Richard Meier, responsable del museu, com una còpia del Centre Georges Pompidou de París. Amb la idea d’higienitzar i modernitzar el barri. També amb aquesta universitat i altres institucions que van venir...

¿A fer fora veïns?

Sens dubte, tot i que en el cas del Raval és una mica més complex que només un fenomen de gentrificació. El que va passar a Macba, molt interessant, és que va acabar sent la meca dels skaters, i això no estava pensat. De fet, hi ha turistes de l’skate que venen a passar uns dies a la ciutat.

¿Ara amb la reforma ja no hi haurà skaters?

Ja veurem què passarà. És difícil de preveure. De vegades es pensa a canviar socialment els espais amb intervencions físiques, i justament al Macba el canvi previst no va acabar com s’havia pensat.

¿Al final, a la ciutat turística, les reformes són sospitoses?

La ciutat turística està mercantilitzada i participa en la competició de ciutats globals. Volem ser una ciutat global a partir, sobretot, dels esdeveniments que acull.

Diu vostè que sempre es parla de la ciutat turística amb mesuraments econòmics, d’aportació al PIB. Vol altres enfocaments.

Una de les preguntes que ens hauríem de fer és quina mena d’ocupació estem generant a la ciutat. Quan es diu quants llocs de treball genera el turisme, no segueix després la pregunta de si és una ocupació digna, que no sigui informal, que no comporti contractacions temporals. El treball turístic atrau molts migrants, i aquest fenomen s’anomena infraestructures d’arribada. Ho veiem a les zones de sacrifici: la Rambla, la Sagrada Família, zones abandonades pels veïns on els migrants troben una infraestructura d’entrada.

¿Com passa amb les kellys netejadores d’hotels?

Per exemple. Els treballadors que fan check in i check out als apartaments turístics. Acabem generant zones de sacrifici.

¿Què és una zona de sacrifici?

Una zona que comença a ser abandonada completament per l’economia vinculada amb els residents, amb els veïns, i que està centrada en el visitant, en l’economia d’aquest visitant.

Es relaciona la forta presència del turisme en una localitat amb la baixada de la renda per càpita i dels salaris de la zona.

El 2022 va aparèixer un estudi que mostrava que els municipis espanyols amb renda per càpita més baixa i més atur eren llocs com Torremolinos i Lloret de Mar. La narrativa que el turisme genera riquesa s’ha d’acompanyar de preguntes qualitatives: ¿com es distribueix aquesta renda? ¿Els nostres estudiants de Turisme accedeixen a llocs de treball en el sector? Després, cal parlar del turisme de qualitat, concepte que el govern del PSC està posant sobre la taula a Barcelona. Amb ell resolem el problema de la massificació, però sembla que el problema és només el volum, quan alguns dies hi ha més gent al Portal de l’Àngel que a la Rambla. El problema no és el volum, sinó com redistribuïm els beneficis i quants veïns queden fora d’aquest repartiment. Més que parlar de gestió del turisme, cal governar el turisme.

¿Quina és la diferència?

Gestionar el turisme és gestionar fluxos. Governar-lo està vinculat amb la vivenda, amb la transició ecològica, amb diversos elements. Amb la hipermobilitat. En moltes ciutats europees hi ha mesures que només resolen el problema en alguna variable: el temps, l’espai, el producte. Quan parlem de congestió, de desestacionalització. I així estenem el problema en l’espai físic de la ciutat o de l’estiu a tot l’any. Un altre enfocament és el de les polítiques fiscals: la taxa turística. Estem proposant resoldre el turisme de masses amb una taxa, una taxa que ens donarà un gran ingrés fiscal, i amb això legitimem que el turisme porta benefici i que necessitem més turisme.

¿Veu com una trampa el discurs del turista cultural que ve a Barcelona, veu espectacles de qualitat i gasta molt?

És una trampa, un discurs i un relat que pronunciaran les persones que viuen de la venda elitista d’aquests productes. Això es veu en el debat de l’ampliació del Macba. ¿Per què el volem ampliar? ¿Quines famílies són les que hi ha darrere d’aquesta fundació?

¿L’accés a la vivenda és complicat pel turisme?

No només pel turisme. No podem caure en la simplificació de pensar que sense els 10.000 pisos turístics que hi ha a Barcelona el problema de la vivenda millorarà. No sabem a què es destinaran aquests apartaments si deixen de ser turístics.

El diagnòstic que fa vostè està clar i és compartit per molts experts. Però, ¿hi ha alguna solució al problema?

Entre 2015 i 2016 va arribar la primera vegada en què es va parlar de decreixement turístic políticament, quan es va aprovar el PEUAT (la regulació hotelera amb el qual Ada Colau com a alcaldessa va frenar la construcció d’hotels al centre). Però, ¿què va passar? Va servir per bloquejar el problema al centre, però el va estendre a altres zones de la ciutat. Un dels resultats és tot el que hem vist en aquests anys al turó de la Rovira, al Carmel (on s’han registrat aglomeracions de turistes). El PEUAT ha d’anar de la mà de polítiques de vivenda social. I hem de pensar també en la Barcelona metropolitana. A Venècia no es podien fer més hotels i a la ciutat del costat, Mestre, va començar a crear-se una infraestructura hotelera.

Notícies relacionades

Més d’11.000 multes el primer mes de la nova ordenança de circulació a Barcelona

L’última cabina gira full

¿Quantes ciutats convertides en ciutats globals han volgut fer marxa enrere per decréixer?

Barcelona i Amsterdam són les dues úniques ciutats que han mostrat la voluntat de decréixer. Barcelona amb el PEUAT i Amsterdam al declarar que vol tenir menys de 20 milions de turistes a l’any, els que suma ara. El problema és com es fa això. ¿Què fas amb les infraestructures de mobilitat? Estacions de tren, aeroports i ports, on n’hi ha. Ryanair està negociant amb ciutats com Valladolid, Santander, Vigo: no vol pagar a Aena els impostos que li demanen per volar en aquests aeroports i sospesa retirar-se’n.