L’oblidada filla d’Ildefons Cerdà

¿Clotilde Cerdà i Bosch va ser una de les barcelonines més importants de la història? Segurament, tot i que a hores d’ara no hi ha gaire gent que la recordi. Va morir fa 99 anys: no estaria malament que quan es compleixi el segle alguna administració inverteixi un temps i alguns diners a recordar-la. Cerdà va ser una nena prodigi, arpista de fama internacional, que va actuar amb el pseudònim d’Esmeralda Cervantes, un nom que va tenir dos padrins rellevants que la van conèixer de nena, quan començava la seva etapa musical: l’Esmeralda el va aportar l’escriptor Victor Hugo, pel personatge de la seva novel·la Notre-Dame de París, i el Cervantes, la reina Isabel II de Borbó. Així d’exclusiu era el seu entorn.

Clotilde Cerdà va tenir una trajectòria vital excepcional marcada al començament de tot per situacions molt particulars. La primera, ser filla d’un home tan rellevant en la seva època com Ildefons Cerdà, l’enginyer de camins que va encunyar l’Eixample i, per tant, la Barcelona moderna. La segona, no ser en realitat, segons suggereixen els fets, la seva filla biològica, per bé que és una cosa que no està documentada.

Distància i semblança

L’enginyer li va donar el cognom però poc després la va desheretar. Pare i filla només van conviure des del naixement de Clotilde, el 28 de febrer de 1861, fins que la seva mare, Clotilde Bosch Carbonell, es va separar d’Ildefons Cerdà l’any 1864 i se’n va anar a Madrid amb la nena i amb Coneny, cosí de l’enginyer i, segons algunes tesis, el pare biològic de qui després seria una arpista.

Però malgrat aquesta distància, el pare de l’Eixample i Clotildina, com ell la va anotar al donar compte del naixement en el seu diari, van compartir algunes característiques: van ser activistes del progrés social i es van convertir en figures que van incomodar part de la societat del moment. També hi ha una altra similitud: el seu vincle amb la maçoneria. En el cas del pare, per confirmar i, en el de la filla, documentat, remarca la historiadora Isabel Segura, experta en la recuperació de la memòria històrica de les dones i autora del llibre Els viatges de Clotilde Cerdà i Bosch.

Una mare inspiradora

La vida de Clotilde amb la seva mare lluny de la llar original no va ser una història especialment trista, sinó d’èxit. La dona, Clotilde Bosch i Carbonell, era artista –pintora– i filla d’un indià enriquit, el banquer Josep Bosch, i es va convertir en dama d’honor d’Isabel II, la cort del qual va integrar quan la reina estava exiliada a París. Clotilde Bosch va obrir a la seva filla les portes d’universos d’elit, però també li va transmetre la preocupació pel progrés: Segura ressenya en el seu llibre que Clotilde sènior va arribar a proposar un sistema semblant a la Seguretat Social per als treballadors de l’època.

Mare i filla van viure a Madrid, a Roma, a París. Després, ja amb la nena sorprenent el món sencer amb l’arpa, van recórrer per tot Europa i tot Amèrica. El 1876, la notícia de la mort d’Ildefons Cerdà en un balneari de Cantàbria els va arribar just quan eren a Filadèlfia.

"En el fons, Ildefons Cerdà es va casar amb el seu sogre", afirma amb sornegueria Francesc Magrinyà, enginyer i expert en la figura del pare de l’Eixample. Perquè Bosch és un prebost destacat, que participa amb la seva fortuna en projectes com el de la línia ferroviària Barcelona-Mataró i que, explica Magrinyà, insta Cerdà a donar-se de baixa del cos estatal d’enginyers de camins per participar en altres negocis. Quan Cerdà es casa amb Clotilde Bosch, el 1848, l’indià aporta com a dot 8.000 duros, 40.000 pessetes de l’època.

La parella té la seva primera filla, Pepita, el 1849; la segona, Rosita, el 1850, i la tercera, Sol, el 1851. Llavors Cerdà inicia un període professional molt mogut i la relació matrimonial se’n ressent. Passen 10 anys fins que neix Clotilde –com s’ha dit, segurament gràcies a la intervenció d’un tercer– i la parella encara tindrà un cinquè fill abans no passi un any, Ildefons Cerdà Bosch, que mor poc després de néixer. Quan finalment el matrimoni se separa, el 1864, han passat dos mesos des que l’enginyer ha fet testament i ha declarat hereves les seves quatre filles.

Al cap de quatre mesos de la ruptura, afirma Segura en el seu llibre, fa un nou testament en el qual Clotilde ja no hi és. I ell se’n va a viure a l’Eixample, al carrer del Bruc, 49, domicili que recentment ha sigut documentat pels periodistes barcelonins Carles Cols i Lluís Permanyer.

Notícies relacionades

BCN celebrarà el Dia de l’Orgull Friki amb un festival

L’ocupa de Badalona cedeix davant la pressió d’Albiol i els veïns i se’n va del pis

Tot i que en la seva època va ser coneguda i va triomfar en desenes de països, la figura de Clotilde va quedar en l’oblit amb el temps i ni Barcelona ni Catalunya han fet gaire per combatre’l. D’això en dona fe que Isabel Segura no va aconseguir que cap editorial del Principat li publiqués Els viatges de Clotilde: ho va fer Tres i Quatre, editorial valenciana.

De la trajectòria, Segura destaca les peticions d’indults per a condemnats –s’entén que diversos casos per activisme social– i l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, obra de Clotilde i que té la seu a la Rambla de Canaletes, 10, un projecte que crea amb la seva mare i que mereix un altre article.