Rosario Ibáñez, professora: "A l’escola del metro no hi havia educació diferent per a nois i noies"

¿On i quan va néixer?

El 1946 a Aguarón, a l’Aragó, a la província de Saragossa, tocant a Cariñena. Jo era la més gran i llavors tenia només un germà, després en va arribar un altre. Vam venir a Barcelona el 1953. Els meus pares tenien vinyes i la meva mare era una dona molt inquieta, no hi havia cooperatives, calia anar a vendre el raïm i ella no volia continuar mirant al cel contínuament: que si venia la pedra a l’agost, s’ho emportava tot.

¿I què van fer a Barcelona?

Vam venir amb feina: la meva mare tenia un cosí germà que treballava al metro. El límit dels homes per entrar al metro era 35 anys, i al meu pare li faltaven mesos. Va entrar gràcies al cosí. Primer va treballar revisant les vies a la nit, després va passar a les cotxeres. La meva mare treballava a casa.

I així es va convertir en la filla d’un treballador del metro Transversal (la línia 1). Es van instal·lar a Sants.

Primer al carrer d’Olzinelles, rellogats quatre o cinc mesos en una habitació, fins que vam trobar un pis. El cosí vivia al pis de dalt, fèiem molta vida allà i anàvem també molt al cine, al cine Manelic, per no quedar-nos a casa.

Ara hi ha de nou moltes habitacions de lloguer. ¿I després?

Vam anar a viure a un pis del carrer de Sagunt.

¿Va començar a anar a les Escoles Montserrat el 1953?

El meu pare va venir primer, a l’abril, i la resta vam arribar després de la verema. L’última verema. Només vam vendre una vinya per al canvi de pis. Vam arribar a l’octubre, i aquell primer any vaig anar a una altra escola, a l’escola Liceu. Tenia llavors set anys. El curs següent ja el vaig fer a les Escoles Montserrat.

¿Tots eren fills de treballadors del metro?

Tots. Vaig ser molt feliç allà. Era bona alumna i els professors eren molt bons. Els nois i les noies entràvem amb mitja hora de diferència, nosaltres entràvem abans, a les 8.30, i sortíem abans. Però algunes classes eren mixtes. Recordo que als 11 o 12 anys hi havia nois i noies a la classe. Una diferència: nosaltres fèiem la labor. A la meva escola mai es va cantar el Cara al sol. Hi havia un cor escolar, l’Esbart dansaire. Tenia companyes que gairebé no parlaven castellà, parlaven en català, però molts, la majoria, érem de fora de Catalunya. Amb la meva mare, perquè el meu pare treballava de nit, anava al Círculo Social Metropolitano, on fèiem activitats de tot tipus.

¿Fins a quina edat va estar a l’escola?

Fins als 14, els 15 els feia a l’octubre. La formació que ens donaven em va permetre fer l’examen per lliure de primer i segon de batxillerat per lliure, a l’Institut Montserrat. Els dos últims anys ens ensenyaven taquigrafia, comptabilitat, mecanografia, sorties preparada per trobar una feina. Jo vaig començar a treballar a l’editorial Dux, havia d’ajudar a casa, mentre acabava el batxillerat. Treballava de les 7.30 a les 15.00. De les 19.00 a les 22.00 feia tercer de batxillerat. Després vaig fer Magisteri, volia ser mestra. Eren tres anys, jo vaig trigar més perquè el 1963 va morir la meva mare amb 43 anys, un càncer. En dos mesos. El dia que vaig fer 17 anys ens van dir que tenia càncer i va morir el 30 de novembre.

¿I això ho va canviar tot?

Vaig haver de deixar la feina per ocupar-me del meu pare i els meus germans petits, però no vaig deixar d’estudiar.

I després va tornar a les Escoles Montserrat com a professora.

Era exalumna i filla d’empleat, la directora m’estimava moltíssim. M’havien pagat el batxillerat. Em va fer una il·lusió tremenda. Vaig entrar a l’escola amb 21 anys. Aquell any el meu pare es va tornar a casar. Amb una molt bona persona.

¿Diria que el metro va cuidar molt la seva gent?

Crec que sí. Jo em vaig sentir molt cuidada pel metro. El meu pare treballava de nit, i quan va morir la meva mare vaig demanar si el podien traslladar a la tarda, i em van escoltar. I llavors ell va estar a cotxeres.

El seu marit també va anar a la seva escola i va treballar després al metro...

També. Ell va treballar a Sistemes. És important dir que mai vaig sentir que hi hagués una educació diferent per als nois i les noies.

I un dia les Escoles Montserrat van tancar i el centre es va convertir en una escola pública, avui anomenada Cavall Bernat.

Crec que va tancar perquè no tenia sentit tenir una escola que ja no podia beneficiar tots els fills dels empleats per com era de gran l’empresa. I perquè els mestres érem persones que podien recol·locar de forma fàcil i útil per al metro. Durant 1984 i 1985, quan encara feia de mestra, ens van fer una formació a una companya i a mi de programació, ens van examinar a IBM. Ella va començar a Sistemes, jo, a Programació. Les primeres dones que van treballar en informàtica al Metro eren perforistes.

Per les targetes perforades.

Sí. Perforaven els programes.

Les dones llavors ja podien tenir llocs de treball diferents, al Metro. Fins als anys 60 només podien ser revisores, interventores i taquilleres...

Jo vaig ser programadora. Va aparèixer el PC i vaig treballar amb les primeres aplicacions que es podien fer llavors.

Notícies relacionades

Les pipes per a aus embruten el passeig de Lluís Companys

Les enemigues de l’‘hamami’

¿Com va ser canviar de professora a programadora?

M’agradava molt ser mestra, i el canvi va ser una mica dur, em va costar, però al final vaig ser feliç. Vaig estar a Informàtica perquè m’ho va dir el meu marit, que em va recomanar anar a un lloc on no pogués pensar en el que deixava. Qui de veritat em va ensenyar a programar va ser el meu marit. Del canvi em va agradar que la meva nova vida laboral enriquia: la vida d’una escola és molt tancada. Després de programadora vaig ser analista programadora. L’any 2006 vaig optar per acollir-me a la jubilació parcial, i fins al 2011 vaig treballar un dia per setmana a Patrimoni. Allà m’ho vaig passar molt bé.