Les enemigues de l’‘hamami’

Acaben de florir els més de 4.500 Cercis siliquastrum de la ciutat, l’arbre que els soldats de les croades van ficar a les alforges al tornar a casa després de lluitar a Terra Santa i que d’un temps ençà s’ha convertit en una preciosa postal que anuncia a Barcelona l’arribada de la primavera. Acaben de florir i, vaja, en el que ja és el súmmum, algunes cotorres, la més llesta de les espècies invasores de la ciutat, s’atreveix a arruïnar un moment tan formidable. La foto ho testifica. No és que tots els arbres de l’amor o de Judea (pels dos noms se’l coneix) estiguin sent atacats per aquesta mena d’alien alat i verd que són les Myiopsitta monachus, és a dir, la cotorra argentina, però és un mal presagi, vist que el creixement de la població d’aquesta au, omnívora com poques, no sembla que tingui límits.

Hi ha qui l’anomena arbre de Judea perquè se suposa que d’una branca d’aquesta espècie vegetal es va penjar ni més ni menys que Judes Iscariot quan va arribar a entendre el tremend error que va cometre a l’entregar Jesús als soldats romans. L’arbre de l’amor, vist que hi ha qui es fotografia sota d’ell amb la parella, sembla un nom més adequat. O simplement un Cercis. El cas és que, arribat el moment, els Cercis de Barcelona encatifen les voreres amb els seus característics pètals d’un rosa gairebé liliaci, però aquell moment no és ara. És aviat.

Que alguns escocells semblin pintats d’aquest color és en part culpa de les cotorres, descendents directes d’uns quants exemplars que van arribar a la ciutat com a mascotes als anys 60 (eren més barates de comprar a les botigues que un lloro comme il faut, però amb el temps es pot dir que el que és barat surt car) i que van niar per primera vegada als carrers, després que les més llestes escapessin de les gàbies, el 1976.

Aquell primer niu era al cementiri de Poblenou. El 1979 en va aparèixer un altre a les copes dels arbres del zoo. El 1981, allà mateix, ja hi havia sis nius. Amb el temps, aquell va ser l’escenari d’una cruenta batalla, ja que també van començar a criar els seus pollets en aquests arbres un grup de bernats pescaires que havien arribat abans, potser el 1974. Les dues espècies no es coneixien. Els seus hàbitats són gaire diferents.

Cotorres contra agrons

El cas que és les cotorres van començar a robar les branques dels nius de les seves veïnes i aquestes van respondre amb ràtzies per picotejar ous i esbocinar pollets. Tan inesperada va ser aquella guerra que va donar peu a un interessant article científic que va firmar Josep García, responsable llavors de la vida realment salvatge del zoo. Primeres interaccions depredadores de bernat pescaire Ardea cinerea sobre nius de cotorra argentina Myiospsitta monachos a Barcelona. Així ho va titular.

De fet, l’evolució i l’impacte de la cotorra a Barcelona ha sigut objecte de com a mínim tres més investigacions a fons, explica el doctor en biologia Joan Carles Senar, que ha participat en totes. Una és sobre la seva evolució demogràfica. Espanta. Cada tres anys i mig, aproximadament, les cotorres dupliquen la població. Hi ha molts factors que ho expliquen.

Notícies relacionades

La IA aposta per aquest barri de Barcelona per viure: "On tradició i modernitat es troben"

Les obres a Urgell amb Consell de Cent acaben la fase més molesta

Un és que les cries arriben a la maduresa sexual al primer any de vida, una mica inusual a la seva Amèrica natal. Amb una esperança de vida d’uns 13 anys, no és estrany que el creixement sigui exponencial. No hi ha a la ciutat serps i sarigues, els seus depredadors naturals, que n’amenacin l’existència. Ni tan sols les gavines intenten a penes capturar-les. Prefereixen els coloms, no només perquè són més matussers si d’escapar es tracta, sinó també perquè els seus pits són més generosos en carn.

La presència de nius és actualment molt visible. N’hi ha de fins a 100 quilos, amb capacitat per a unes 30 parelles, un sobrepès que ha causat més d’un contratemps en l’àmbit de la seguretat.