Un segle de l’Hospitalet: de poble agrícola a la zona europea més densa

Va ser precisament el 1925 quan l’Hospitalet va rebre el títol honorífic de ciutat. Una credencial que, coincideixen els historiadors, va suposar entre pocs i cap canvi per als veïns de llavors, però que funciona com a punt de partida amb el qual instar a la reflexió sobre com aquest petit poble agrícola que a principis del segle passat amb prou feines tenia 5.000 residents s’ha desenvolupat i acabat amb al voltant de 280.000 habitants encapsulats en 12 quilòmetres quadrats.

L’Ajuntament ja ha donat el tret de sortida per commemorar els 100 anys d’història des que la localitat va rebre el títol de ciutat. El govern aspira a portar a terme una "reivindicació i reflexió" del seu passat amb la qual "demostrar que la ciutat té un present, amb dificultats, i, evidentment, molt de futur", argumenten des de l’executiu local.

Els actes previstos, no obstant, han posat en alerta algunes entitats i partits polítics que rebutgen qualsevol "celebració" vinculada al centenari. Els sectors contraris recorden que el títol es va concedir en plena dictadura de Primo de Rivera; que l’alcalde de llavors, Tomás Giménez, venia imposat pel règim, o que qui va firmar l’acta va ser el ministre de Governació Severiano Martínez Anido, conegut per la forta repressió que va exercir contra obrers i anarquistes.

Una de les principals transformacions de l’Hospitalet es va viure el 1920, abans de la concessió del títol de ciutat, quan la ciutat va perdre la costa que tenia. Unes 930 hectàrees de camps i platja que es van annexionar a Barcelona després d’un decret llei del Govern espanyol, que pretenia destinar la zona a construir-hi un port franc. Mai es va arribar a construir. Al seu lloc, aquestes terres, per les quals l’Hospitalet va rebre una compensació de 85.000 pessetes, es van destinar a urbanitzar el polígon de la Zona Franca.

Els historiadors coincideixen a assenyalar la poca oposició que llavors hi va haver per part de l’Ajuntament que liderava Just Oliveras. La pèrdua de la Marina de l’Hospitalet, al tram litoral, venia precedida d’una sèrie d’annexions de poblacions veïnes per part de Barcelona, de manera que es creu que la falta de rebuig de llavors va respondre a un intent d’evitar un conflicte que acabés amb l’absorció total de l’Hospitalet.

En aquella dècada es va produir la primera gran expansió demogràfica de la ciutat. Milers de migrants provinents del sud d’Espanya es van arremolinar a les barriades de Collblanc i la Torrassa. L’Hospitalet va passar de 12.393 habitants censats el 1920 a gairebé triplicar la seva població el 1930 (33.567). També s’hi va produir el canvi de règim. Primo de Rivera va assumir el poder a Espanya.

Crisi, franquisme i densitat

Els plans d’eixamplament de l’Hospitalet es van aprovar l’any 1926. No obstant, amb prou feines es van arribar a portar a terme alguns dels projectes esbossats. La crisi econòmica, l’arribada de la República i finalment la Guerra Civil van frenar els plans expansionistes de la ciutat. En aquella època és quan va tornar a perdre un tros de terra en favor de Barcelona: el 1933 va vendre la part que arribava fins a Finestrelles.

La ciutat va tornar a desenvolupar-se urbanísticament entre els anys 50 i 70 per una altra arribada massiva de migrants d’altres comunitats. La ciutat va créixer fins arribar al pic de població el 1981: uns 300.000 habitants.

Notícies relacionades

La Marina de Barcelona reclama un autobús per a aquest estiu

Març, el segon millor mes de la història de metro i bus

Des de l’arribada de la democràcia, els alcaldes han dut a terme projectes per cosir els barris, sumar serveis i fugir de la idea de ciutat-dormitori. El múscul econòmic ha crescut a la localitat, que en les últimes dues dècades quasi ha doblat el nombre de llocs de treball localitzats. Però les carències d’equipaments, sobretot al nord, encara són notables.

La ciutat es troba en un moment clau en què ha de pensar cap on avança. L’Ajuntament que lidera David Quirós treballa en un pla de vivenda que ha de marcar algunes de les línies mestres del futur. Hi ha urbanistes que ja insten a pensar en, tot i que sigui a 30 o 40 anys vista, la necessitat de tirar edificis dels barris del nord i reallotjar els veïns per augmentar l’espai públic.