Cocodrils a Sant Pau

El que no s’ha vist mai del recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau o, per ser més precisos, el que incomprensiblement no s’ha vist mai d’aquesta obra capital de la trajectòria de Lluís Domènech i Montaner. Cocodrils, camaleons, gats que cacen ratolins, ratpenats, cards, castanyers d’Índia, flors de la passió i, ja que s’acosta Sant Jordi, roses en abundància. Una historiadora de l’art, Fàtima López, i una conservadora i restauradora especialitzada en l’obra de Domènech i Montaner, Gemma Martí, acaben de publicar, amb el suport de la fundació que gestiona aquesta monumental herència del modernisme català, un exhaustiu retrat de la flora i la fauna que en escultures o peces ceràmiques decoren una infinitat de racons dels pavellons i altres estades de l’antic hospital. És un llibre que mereix com a mínim el qualificatiu de sorprenent, perquè gairebé que convida a visitar de nou Sant Pau, però aquesta vegada com si fos un zoològic o un jardí botànic.

Tot just 11 anys han passat des que el vell hospital, delicadament modernitzat, va reobrir les portes, però no com el centre sanitari que va ser fins al 2009, sinó com a destí cultural. S’ha convertit des d’aleshores en un espai caracteritzat per un turisme local i internacional tranquil, sense aglomeracions, interessat per l’arquitectura del lloc, impressionant, sens dubte, o per com Sant Pau va ser al seu dia una revolució mèdica, amb pavellons específics segons el tipus de malaltia, envoltats de reconfortants jardins i units tots sota terra per una xarxa de túnels d’indispensable visita. Gairebé tres milions de persones s’han endinsat durant els últims 11 anys en aquest gegant espai modernista i és molt probable que la major part d’aquest públic no s’hagi fixat, per esmentar el més sorprenent dels casos, en els cocodrils de Sant Pau. El que López i Martí han fet amb aquest llibre, Flora i fauna representades a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, és posar un potent focus de llum sobre aquests detalls i, de passada, estirar el fil.

Una manera de fer política

Domènech i Montaner era (i això no és cap gran secret) un intel·lectual que considerava l’arquitectura, és a dir, el seu ofici, una forma més de fer política. Creia que més enllà d’una llengua pròpia, Catalunya havia de trobar una arquitectura com a senya d’identitat, i la seva trajectòria vital dona fe que va posar tot el seu afany en això. Va viatjar per Itàlia i França i va concloure que una actualització de l’arquitectura medieval era el camí que s’havia de seguir. La seva biblioteca personal dipositada al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya ho acredita àmpliament. Això i el fet que fos lector de l’obra més influent de l’arquitecte anglès Owen Jones, Grammar of ornament, que durant la primera meitat del segle va explorar les formes i colors de les joies monumentals d’Europa, entre les quals, l’Alhambra, de la qual va arribar a fer una rèplica del seu pati dels Lleons per a l’Exposició Mundial que es va celebrar a Londres el 1851.

Notícies relacionades

Aval de la UAB a la seguretat del carril bici bidireccional

Més tràfic de fàrmacs per crear la ‘droga dels pobres’ al Raval

Com Owen, Domènech i Montaner opinava que el futur de l’arquitectura estava en el passat. Per aquest motiu, explica Martí, l’autora que s’ha encarregat de la meitat del llibre dedicada a la fauna, Domènech i Montaner es va submergir en els bestiaris medievals i bona part dels animals representats a l’hospital, ja sigui en rajoles, gàrgoles o escultures, són un zoo que reuneix alhora éssers vius reals (gats, cargols, ratpenats, conills, micos, ibis, granotes, cacatues, falciots, àguiles, cucs, lleons...) i mitològics, dracs i la seva versió femenina, la vibres.

En el cas del regne vegetal, el punt de partida és diferent, explica la coautora del llibre. Són plantes autòctones, en ocasions inspirades en espècies que Domènech i Montaner havia fotografiat personalment, una de les seves aficions. El simbolisme és molt potent en aquest apartat. Es tracta, de vegades, de plantes associades a usos medicinals o que, com a mínim, s’interpreten com a metàfores de la salut, com els gira-sols. Amb tot, l’espècie més vegades representada a Sant Pau és, sense rival, la rosa.