Així són els quatre arbres del Jardí Botànic Històric de Barcelona declarats ‘monumentals’ per la Generalitat

Els arbres que es poden veure allà tenen 90 anys. S’hi van plantar el 1930, ja acabada l’Exposició Internacional del 1929, que per a la ciutat va deixar com a llegat principal la urbanització de la muntanya de Montjuïc, fins aleshores formada per algunes masies i diverses pedreres de pedra. Així ho explica Jaume Pàmies, geògraf i tècnic de col·leccions de planta viva del Jardí Botànic, visible coneixedor, apassionat i sobri alhora, dels arbres que poblen aquest espai.

El motiu de la visita: la Generalitat ha declarat arbres monumentals un total de 24 exemplars, dels quals quatre són al Sot de l’Estany del Jardí Botànic Històric. Per primera vegada, s’inclou en la llista de protecció exemplars de la comarca de Barcelona.

Els quatre distingits

Són quatre arbres de més de 30 metres, dels més alts que es poden veure a Barcelona: un noguer alat, Pterocaria rehderiana, que és un híbrid entre una espècie de noguer del Caucas i un de la Xina; un freixe vermell americà, Fraxinus pennsylvanica, d’origen estatunidenc;  un freixe de fulla estreta, Fraxinus angustifolia, autòcton, i un plàtan fals, Acer pseudoplatanus. Són arbres que ja estaven catalogats per l’Ajuntament de Barcelona com a arbres d’interès local.

Explica Pàmies que no es coneix amb exactitud l’origen d’aquests arbres, en el sentit que van poder créixer a partir de llavors enviades per un botànic nord-americà, aquesta imatge recreada inicialment, ja que, explica, és molt habitual l’intercanvi entre experts de diferents parts del món: «És fàcil enviar llavors». El sistema d’intercanvi, gratuït, es coneix com a Index seminum. Però l’expert afegeix que no s’ha de descartar que no fossin llavors, que arribés un arbre petit, o un esqueix, per barco. Amb tot, adverteix: «Els viatges amb barco eren llargs i no era fàcil traslladar planta viva».

El Sot de l’Estany

Pàmies inicia el descens fins a la part baixa del Sot del l’Estany, que reuneix unes característiques especials: aquí tendeix a acumular-se l’aire fred i la humitat, i espècies que en altres parts de Barcelona sucumbirien a la calor es troben còmodes en aquesta zona, una de les dues que formen el Jardí Botànic Històric, creat a partir del 1930 pel botànic, químic i farmacèutic Pius Font i Quer, i el nom del qual el diferencia del Jardí Botànic, obert el 1999.

Remarca Pàmies que no va ser la natura la que va crear aquest espai enfonsat, sinó la mà humana. Això era una pedrera, i allò de la mà no és una manera de dir-ho: a pic i pala s’extreia la pedra, i se li donava forma. «D’aquí han sortit metres i metres cúbics de pedra de Montjuïc. Tota Barcelona està feta amb aquesta pedra».

Turistes i arbres

A mig matí d’un divendres, en aquesta part de Barcelona només hi fan presència alguns turistes. L’espai és tan particular que convidar que tingui més visites sembla gairebé un pecat. Pàmies contempla des de l’escala que baixa els arbres i assenyala quins han sigut els distingits.

Hi ha gairebé 300 arbres monumentals a Catalunya. Són exemplars considerats singulars, per la seva dimensió excepcional dins de la seva espècie, per la seva edat, per la seva història o per la seva particularitat científica. La protecció de la Generalitat va començar el 1987, i implica que està prohibit talar-los o arrencar-los parcialment o totalment.

Reconeixement

Però Pàmies explica que en el cas dels quatre del Sot de l’Estany l’efecte que hagin sigut declarats arbres monumentals és un reconeixement, que de fet estava previst fa anys, com indiquen plaques ja col·locades que adverteixen que el procés de reconeixement està en curs. El que vol dir amb això és que no hi ha risc que els arbres que estan en aquesta zona siguin talats.

Aquí els arbres són els protagonistes, i l’expert creu que en alguns casos s’haurà de limitar una mica l’accés immediat a algun exemplar, perquè hi ha gent que veuen una bonica idea el fet d’abraçar-se a un arbre per a una foto per penjar a Instagram. I això pot acabar danyant algun arbre. Algun dia, remarca, com qualsevol ésser viu, aquests arbres moriran. La sequera d’aquests últims anys els desgasta especialment. Diu que les quatre espècies distingides poden viure entre 100 i 200 anys, però també que no es pot vaticinar amb exactitud quan els arribarà la fi, perquè depèn de diversos factors.

L’abast

Notícies relacionades

Aval de la UAB a la seguretat del carril bici bidireccional

Més tràfic de fàrmacs per crear la ‘droga dels pobres’ al Raval

Ja a la part més baixa del Sot de l’Estany, Pàmies relata que cada any entre 70.000 i 80.000 persones el visiten. No és, doncs, un racó gaire amagat. A més dels turistes, alguns barcelonins el freqüenten diàriament: l’han convertit en espai de lectura.

El tècnic assenyala alguns arbres que no han entrat al catàleg: Carpinus betula, d’interès local barceloní, «típic d’Alemanya, d’Holanda. Que trobem aquest arbre a Barcelona és notable». També ensenya dos Ginkgo biloba, «un arbre japonès poc evolucionat, que apareix molt en el món de la mitologia japonesa, del còmic japonès». Amb tot, està clar que hi ha un favorit de Pàmies, que el cita diverses vegades: un assoliment, Cinnamomum camphora, que és a Sot de la Masia, l’altra part del Jardí Botànic Històric. Es nota, se sent, que segons la seva opinió l’assoliment té elements per haver entrat en aquesta llista exclusiva d’arbres monumentals en la qual ja han ingressat els seus companys de jardí.