Lluís Clotet: "El problema de la plaça dels Àngels és que no té vida ni diversitat"

El que s’ha fet ha desvirtuat molt el sentit original del pla. La riquesa extraordinària del Raval, com passa en la majoria dels nuclis antics de pobles i ciutats, és l’espai públic. És a dir, el que els fa extraordinaris són els carrers i places, més que l’arquitectura. Entre altres coses, perquè l’arquitectura s’ha supeditat a aquests espais: no només intenta resoldre els problemes interns d’un edifici, sinó que està molt atenta als seus problemes externs. Al Raval no hi ha gairebé cap edifici important que estigui aïllat, a quatre vents. Tots estan envoltats de més edificació per definir els carrers i places que tenen al voltant. Per exemple, l’església del Pi fa que les tres placetes que hi ha al voltant tinguin cada una la seva personalitat i que estiguin al seu torn entrellaçades. El Palau de la Música, Domènech i Montaner el va posar allà al mig, respectant i no desfigurant el que tenia al seu voltant. El Liceu és un altre exemple: l’arquitecte pren el model acadèmic d’un teatre de l’òpera i plega tots els elements perquè la Rambla gairebé ni se n’assabenti.

La icònica seu del Macba, que protagonitza la plaça dels Àngels, no segueix aquest esquema.

Quan nosaltres vam fer el pla del sistema de carrers i places del Raval, el 1980, tots els grans edificis estaven ben integrats. L’única excepció era el Dispensari Antituberculós de l’arquitecte Sert [l’actual ambulatori del Raval nord]. És un edifici amb enormes qualitats i que buscava un nou llenguatge arquitectònic en els inicis del racionalisme. Però és un edifici que estaria molt millor al mig d’un bosc que al mig d’una ciutat. La façana posterior ignora el carrer. Nosaltres estàvem per la primera opció, per la integració. I la nostra primera preocupació va ser definir quins buits eren necessaris, és a dir, quins carrers i places. Els edificis eren simplement les masses que quedaven després de dissenyar els buits.

Així van inventar la plaça.

Fer una enorme plaça aquí era una aposta arriscada. Ara sembla evident, però no ho era. Ens semblava que era un lloc estratègic. Ens permetia lligar el convent dels Àngels, la Casa de Caritat, la Misericòrdia i l’excel·lent urbanització del carrer del Carme feta sobre els antics jardins del convent del Carme. I a mi em feia especial il·lusió, perquè unia quatre elements que jo veia des del balcó de casa meva quan era petit.

¿Què hi havia abans?

Tot l’espai estava ocupat: unes vivendes, uns magatzems, l’església dels Àngels... Vam presentar el projecte a Narcís Serra, el primer alcalde democràtic, i a Oriol Bohigas, responsable municipal d’arquitectura llavors. L’Ajuntament se’l va fer seu, el va rebre molt bé. Bohigas ens va encarregar fer la cantonada sud de la plaça, que inclou el convent dels Àngels i l’edifici estretíssim del fons. Aquest últim tenia una sola funció fonamental: tapar mitgeres.

Originàriament en aquest extrem de la plaça, al costat de l’absis, hi havia arbres. Les generacions més joves de barcelonins no recorden ni una fulla verda en aquesta plaça dura. En canvi, els racons bruts que rematen els angles sí semblen de tota la vida.

A l’espai públic, els racons són una font de problemes. Per això en el nostre projecte, aquest racó de l’absis amb desnivell era un jardí tancat al qual s’entrava des de la planta baixa dels Àngels. Es va eliminar perquè Richard Meier, a qui se li va encarregar l’edifici del Macba i el paviment de la plaça, va dir que les reixes eren antidemocràtiques i que no les volia.

Richard Meier i vostè no són de la mateixa escola urbanística.

En comptes de donar importància als buits dels nuclis antics, Meier seguia criteris diferents: fer un objecte aïllat, tot i que provoqués noves mitgeres i visions de patis de veïns. Això, crec, és una absoluta barbaritat.

L’Ajuntament va anunciar fa un any que aprofitaria l’ampliació del Macba per reformar la plaça, a fi de fer-la més amable i verda. L’oportunitat no ha apaivagat el malestar dels veïns contraris a l’operació, que consideren que perden espai públic, malgrat que guanyin un mirador al terrat del museu.

Tenen raó. ¡Amb l’esforç que va fer la ciutat per fer aquesta plaça! Expropiacions, el pàrquing subterrani... Em sembla incomprensible que l’Ajuntament vulgui privatitzar aquest espai comú. L’única solució que respectaria l’esperit del pla Del Liceu al Seminari seria acabar la plaça cobrint la cara posterior de Joaquín Costa que Meier va deixar al descobert.

Com a gran coneixedor que és vostè de la plaça dels Àngels, ¿com recomanaria reformar-la?

El veritable problema de la plaça és que no té activitat, vida, diversitat d’usos. Només hi ha aquestes terrasses al final de tot. Els patinadors no sé per què no els treu d’allà la policia municipal i ja està. O educadors que dialoguin una sortida. Però no fa falta reformar per treure’ls. Si es posés de moda fer curses de sacs a la rambla Catalunya i això impossibilités que la gent hi passegés i s’assegués tranquil·la a les terrasses i bancs, ¿oi que no es permetrien les curses? La diversitat és fonamental en una ciutat. Quan un espai públic s’uniformitza està mort. Tant si l’exclusiva la tenen patinadors com si la tenen bars. A la plaça dels Àngels només hi ha gent patinant, no veus ningú gran que s’atreveixi a jugar-se els turmells passant pel mig.

La falta d’arbres sí que és un problema amb els estius tòrrids actuals i futurs. Al ser una plaça sobre un aparcament, no és tan fàcil introduir-los.

Pots posar tants arbres com places d’aparcament estiguis disposat a perdre a sota. On hi hauria el cotxe del soterrani, poses un gran test de terra i plantes un arbre impressionant. Es pot fer. ¡Jo en altres llocs ho he fet! El que no té sentit és posar parterres d’herba. No som Escòcia. Un parterre l’únic que fa és limitar encara més la superfície útil de la plaça. La gent no s’hi pot estirar perquè està prohibit, en teoria. I a l’hivern s’asseca la gespa. ¡Els arbres sí que són un invent fantàstic!

La del Macba no és l’única dissortada de les places que hi ha al Raval nord que incloïa el pla Del Liceu al Seminari. La Gardunya, rere la Boqueria, o la plaça de Castella, al carrer Tallers, en són uns clars exemples.

L’urbanisme serveix per afrontar aquests problemes d’usos que tenim. La Gardunya té molts racons, jo li veig un problema de disseny. Però cal dir que té una característica molt molesta: només un dels seus quatre costats són vivendes. I la plaça Castella també té racons terribles. Estava tan mal començada, amb una església supervivent d’una caserna militar que alhora havia aprofitat un antic convent. Un altre cas és la pista de bàsquet de Valldonzella. Té una biblioteca a la qual no s’entra des de la plaça i un desnivell la separa de l’Antituberculós. No havia vist mai tants racons, tantes tanques, tanta discontinuïtat.

Notícies relacionades

Un vaixell del XV emergeix entre les obres d’un pàrquing a la Ciutadella

Barcelona inicia un pla per agilitzar la burocràcia municipal

¿Sent que el seu pla Del Liceu al Seminari no es va respectar gaire?

S’hauria d’haver fet el que feia Napoleó amb les batalles: nomenar un responsable que estigués per sobre de tots els departaments. Una persona que anés resolent els problemes que anessin sortint i fes complir el projecte. No hi va haver un personatge així a l’Ajuntament.