Glòries culmina el seu parc central amb espais singulars

Les places i parcs solen tenir una idea central: una jardineria romàntica, un monument central, un tipus de públic, un passat recollits en novel·les o llibres d’història... Glòries ha sigut durant els últims 150 anys un lloc sense identitat i ara, de sobte, segons com es miri, no serà ni una plaça ni un parc, sinó una suma harmònica de diverses places i parcs, amb zones de descans i introspecció, de galimaties infantil, de desfogament per a gossos, d’esport amateur i fins i tot de vida salvatge, perquè aquesta, al cap i a la fi, és la funció dels anomenats nodes de biodiversitat, petits vergers intransitables on està previst que allà on fa 10 anys només hi havia fum de cotxes hi hagi ara pol·linitzacions.

Perspectiva per admirar

Del que era la plaça de les Glòries abans del 2015 en queda només una ombra. És l’edifici del DHub, un edifici que es va alçar amb la pretensió que, com diuen els arquitectes, dialogués amb el tambor viari. Per això té aquesta forma atípica, com si s’aboqués a alguna cosa. Ho feia. Al seu dia semblava observar el trànsit. Ara, la seva terrassa i la seva penúltima planta vidrada és un perfecte mirador sobre la nova Glòries, que ha crescut 4,3 hectàrees més. Es recomana visitar-la, no només per les col·leccions i exposicions del DHub, sinó també perquè permet comprendre millor fins a quin punt la plaça/parc/o el que sigui és un puzle de propostes.

Al mig de Glòries, de color blanc (com bé saben a Andalusia), s’alça una pèrgola que haurà de proporcionar empara del sol en els mesos més calorosos de l’estiu. Unes finíssimes làmines d’aigua, ara que no hi ha decrets que ho impedeixin, refrescaran l’accés a aquesta zona.

A ple rendiment

A banda i banda de la pèrgola, a est i oest, hi ha les dues zones de jocs infantil. Una ja fa mesos que està a ple rendiment. És de les més celebrades de la ciutat. L’altra, quatre o cinc vegades més gran, neix cridada a marcar un abans i un després en aquest tipus d’instal·lacions.

I a nord i sud de la pèrgola central és inevitable destacar les dues àrees de relax. Una és ja tant o més coneguda que la primera zona de joc infantil. És el gran oval verd per llegir, prendre el sol o directament fer la migdiada que ha fidelitzat un públic d’allò més variat. L’altra zona de descans és a pocs passos de la boca de metro de l’ L1 (visita obligada pel seu jardí de cactus) i que es caracteritza per estar amagada dins d’un bosc de bambú amb fins a vuit espècies diferents d’aquesta planta. Potser la paraula bosc sembli encara una mica exagerada, però la previsió és que aquest gran canyar tripliqui la seva altura amb el pas del temps. No falten els bancs de tipus gandula i, si així ho decideix l’Ajuntament de Barcelona, un improvisat teatre en el qual programar espectacles de petit i mig format.

No sembla que hi hagi un mínim denominador comú entre tots i cadascun dels espais de Glòries. En realitat, sí. La profusió de cadires, bancs i gandules és notable. Sembla d’allò més lògic. No. Barcelona era una ciutat que fa 20 anys suprimia els llocs en els quals asseure’s per a així (aquest era l’objectiu de tan insòlita estratègia) evitar mals usos.

Notícies relacionades

La Feria de Abril arrenca al Fòrum amb entrades

BCN aprova la reforma de la Masia malgrat la investigació de la fiscalia

La renascuda Glòries és la intersecció entre tres grans avingudes, Meridiana, Gran Via i Diagonal, però també un lloc estar. L’amenaça dels mals usos continua latent. De fet, abans de l’estrena, algun neci ja ha embrutat amb grafitis la paret lateral del xiringuito de la plaça, que també n’hi ha. De fet, què seria d’un espai veïnal de la ciutat sense un xiringuito. Potser serà l’únic lloc en el qual coincidiran tots els tipus d’usuaris de la nova Glòries.

Glòries s’inaugura oficialment avui, 22 anys després que es decidís reconsiderar el que fins aleshores era un nus viari hostil amb la vida veïnal. ¿És massa temps? Segons Maria Buhigas, arquitecta en cap de l’Ajuntament, el que és inusual és com de sovint Barcelona s’ha acostumat a projectes com la transformació dels Jocs Olímpics, a la carrera. Haver dedicat més de 20 anys a transformar Glòries permet dir –explica l’arquitecta en cap– que aquest és un projecte de tots i cadascun dels seus antecessors en el càrrec i de cinc alcaldes, Joan Clos, Jordi Hereu, Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni.