El ‘senyor de les roses’ de Barcelona

Lluís Abad García té 61 anys, treballa en el departament municipal de Parcs i Jardins i és secretari del Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona. És un amant de la seva feina, del seu sector. I del fet que el seu amor per les flors és una cosa que ve de sempre en dona fe una situació que va viure de nen. Quan ho explica resplendeix com si estigués allà de nou.

A Sant Feliu de Llobregat, on vivia, es feia –i encara es fa cada mes de maig– una exposició nacional de roses. "D’allà han sigut els principals rosalistes, alguns de fama internacional, com Pere Dot". "Recordo que en tenia 5 o 6 anys i divendres, quan inauguraven l’exposició de roses, demanava un duro als meus pares per anar a veure-la. Vivia a 300 metres i podia anar-hi sol. Tinc el record, com si fos ara mateix, d’entrar a la sala de la Unió Coral amb els ulls tancats i sentir l’olor de milers i milers de roses, que omplia l’ambient", explica.

Gairebé 60 anys després, Abad és un home que ha dedicat la vida a les flors. Confiava a prejubilar-se ben aviat, però ara no té clar a quina edat podrà deixar-ho i tampoc sembla que l’inquieti excessivament: "Ja no em ve d’aquí". Però cal tornar al principi per entendre els orígens de la seva passió.

Envoltat de plantes

Nascut el 1963, va créixer a Sant Feliu amb els seus pares, ell empleat de la Pegaso i ella mestressa de casa; amb el seu germà gran i amb els seus avis, a la casa dels quals vivia tota la família. "A la part del darrere, la meva àvia tenia un galliner i un colomar, i la resta eren plantes. I allà creixien, entre altres coses, tres rosers enfiladissos. Un de la rosa Banksiae, un altre de la Madame Meillan i un altre de la President Hoover. I quan jugava amb el meu germà m’entretenia a fer esqueixos, a canviar plantes de testos. Veia el meu pare cuidar les roses, posar-los adob, regar-les".

El 1975 es va fer a Barcelona una gran exposició de jardineria, a Fira de Montjuïc, Jardinova. Abad va aconseguir que la seva mare el portés. "Llavors jo tenia 12 anys i ja sabia que volia ser jardiner".

A Barcelona hi havia l’Escola de Jardineria, estudis encara no oficials. Era a Montjuïc i depenia de Parcs i Jardins. Es va presentar allà quan estudiava vuitè d’EGB, amb 13 anys, però va haver d’esperar un curs per entrar-hi. Va guanyar unes oposicions a auxiliar de jardiner a Parcs i Jardins, on va començar a treballar el desembre de 1982.

Notícies relacionades

Judith Mascó es reinventa

Europa es defensa a les seves ciutats

La seva primera feina, a la mateixa escola de jardineria, la va tenir en un laboratori d’intercanvi de llavors. A la mili, primer a Còrdova i després a Badajoz, va acabar, evidentment, fent tasques de jardiner. Al tornar a Barcelona va reprendre la seva feina a l’escola, on va començar a impartir classes.

El 1992, Parcs i Jardins el va instar a fer treballs diversos a part de la docència. Va dirigir la restauració dels jardins del parc del Laberint i va participar en la restauració de la Tamarita i dels jardins de Can Sentmenat, entre d’altres. El 1997, el roserar del parc de Cervantes, al costat de la Diagonal, que compleix ara 60 anys havia de ser "rejovenit" i la col·lecció es va refer. Per dinamitzar el jardí es va crear un concurs internacional de noves varietats de roses. El jurat estava format per tècnics i especialistes externs. "A mi em van nomenar secretari de la comissió permanent del jurat". Des de l’any 2008 s’ha centrat gairebé per complet en aquesta tasca.