Un llegat de passió

Respectat i elogiat per la seva trajectòria, admirat per la seva dedicació, ningú podrà discutir la decisió de l’ACB de celebrar els 50 anys d’Aíto García Reneses en el món del bàsquet. És bo per a la Lliga rendir homenatge a les seves llegendes (una pràctica en què s’ha prodigat menys del que hauria de fer) i potenciar la memòria col·lectiva com fa la NBA, on es rendeix culte als grans noms. Aíto entra en aquesta llista sense discussió.

No es pot entendre la història del bàsquet a Espanya sense el tècnic madrileny, actor principal gairebé sempre des dels seus inicis a la banqueta del Cotonificio (quart a la lliga del 78) passant pel Joventut, Barcelona, Unicaja o Cajasol fins a l’actualitat: la final de Copa amb el Gran Canària. Aíto seria un referent com Dean Smith, entrenador durant 36 anys de la Universitat de Carolina del Nord, on es va formar Michael Jordan, o el professor Asa Nikolic, precursor del bàsquet modern de l’extinta Iugoslàvia.

Innovador en molts aspectes, va ser el primer a donar-li un valor afegit a la defensa (el karate press del Coto), a introduir la figura del tres alt (Andrés Jiménez), a ampliar la rotació dels homes de la banqueta (el Barça d’Epi i Solazábal), a millorar els registres de l’espectacle (la Penya de Ricky i Rudy), a ser mirall de tècnics (Julbe, Sito Alonso…). És més, per les seves mans han passat alguns dels dels millors talents europeus (Jofresa, Montero, Villacampa, Jiménez, Epi, Solozábal, Ricky, Rudy, Pau Gasol, Navarro, Porzingis…), encara que sempre se li va criticar, cosa que ell nega, la seva aversió a les estrelles, raó que va impedir que Petrovic, Kukoc o Sabonis, segons s’explica, recalessin en la seva època a les files del Barça.

Una altra cosa, segurament, és com el percebin les aficions en funció de com bufava el vent en cada ocasió. Al Palau no s’oblidarà que va canviar la història i va posar el Barça en primera línia (9 Lligues, 4 Copes, una Recopa i una Korac en 15 temporades), acabant amb la dictadura del Madrid. Però tampoc les finals perdudes de la Copa d’Europa o els seus polsos amb Epi, Maljkovic o Solozábal, que van omplir pàgines. A Badalona va passar del menyspreu per anar-se’n al gran rival, el Barcelona, a pilotar una nova època daurada (Copa del Rei i ULEB). A Màlaga, pocs van entendre que en dos anys i mig només donés a l’Unicaja un subcampionat de Copa, abans de ser acomiadat.

Notícies relacionades

El Barça fitxa Youssoupha Fall, un gegant de 2,21 metres

Viatjar a un lloc obscur

Ferm en les seves creences, defensor de propostes que no sempre són enteses («valoro més l’actitud que el triomf») fa temps que Aíto va pujar a una mena de llimbs morals, com va provar la seva elecció com a seleccionador olímpic a Pequín, cosa que va servir per apagar l’incendi per la sortida de l’aclamat Pepu Hernández.

Entre els seus seguidors –una legió nombrosa amb el pas dels anys–i els detractors –que també en té–, existiria un punt d’acord en qualsevol cas: la passió que el mou (únicament així es pot entendre que segueixi al peu del canó als 69 anys) i la consistència d’un llegat que perdurarà.