Sergio Rodríguez: «A mi el Barça em sembla un equipàs»

En el seu procés de reconstrucció, l’Armani Milà es presenta aquest divendres al Palau Blaugrana com una amenaça per al Barça a l’Eurolliga. L’arribada aquesta temporada de Sergio Rodríguez (Santa Cruz de Tenerife, 1986) és una de les claus per entendre el renéixer del quadro italià, reforçat per la presència d’Ettore Messina a la banqueta i a la pista per Luis Scola, un dels pocs rivals que va superar l’equip blaugrana en la primera volta (83-70).

 L’Eurolliga torna a afrontar aquesta setmana una doble jornada en una competició. Vostès lluiten per entrar al ‘play-off’ (són novens), però van perdre dimarts davant de l’Alba Berlín a casa i avui visiten el Palau. No hi ha treva. A mi, com a aficionat, aquest nou sistema amb 18 equips m’apassiona, perquè pots veure diversos partidassos cada setmana. Les jornades dobles m’encanten. Però com a jugador, el pateixes perquè és molt dur. Molt exigent. I has de saber posar els resultats en perspectiva. No s’ha de ser tan cruel quan perds, ni pujar tampoc en un núvol quan guanyes. És un procés que els equips hauran d’assimilar. No pots prendre’t cada resultat com si et costés la classificació, com passa a l’NBA.  

¿Quina opinió li mereix el Barça? A mi em sembla un equipàs. Crec que ha tingut mala sort amb les lesions. Ha hagut de jugar durant molt temps sense un base pur. Quan mires la plantilla, t’adones que té jugadors en totes les posicions, amb molta qualitat física. Hem d’aconseguir que no es trobin còmodes a la pista en cap moment.

¿El va sorprendre el fitxatge de Mirotic? Cada un té les seves circumstàncies. Jo vaig jugar contra ell a l’NBA. Té un nivell molt alt, vorejant l’All-Star. I ha decidit competir, apostar per un tipus de joc que es dona a l’Eurolliga, en la qual cada partit compta i és important. Potser això a l’NBA ho sentia poques vegades a l’any. I jugar un xoc com el de València personalment ha de ser una satisfacció. Sent conscient que es pot elegir, no s’ha de pensar tampoc què és millor o pitjor. Hi ha moments per a tothom. És bonic provar-ho, com ha fet Niko, però amb això no creu que estigui tancant una porta. Hi ha gent que necessita aquest foc competitiu, estar en un projecte nou, que vol tornar a ser campió, i crec que ell l’està disfrutant. 

Inclou el Barça entre els favorits d’aquesta temporada per a l’Eurolliga. Crec que els equips amb una base, amb un pòsit d’experiència, van un pas per davant. Compten amb l’avantatge de saber què toca i què poden trobar-se al camí. Dit això, el Barcelona compta amb molts jugadors que han estat a la ‘final four’ amb altres equips, i això té una part positiva, que és que saben competir. Està clar que el recorregut del Barcelona d’aquí a dos o tres anys serà més gran.

¿Com li va la vida a Itàlia? ¿Se sent feliç d’haver fet el pas? Estic molt bé, adaptant-me encara en el terreny personal, però molt content. Ara venen setmanes importants, amb la Copa a Itàlia, i la baralla per entrar als ‘play-off’ de l’Eurolliga. Tenia clar que després d’anar a Moscou i una vegada guanyada l’Eurolliga em volia enfrontar a un nou repte i ara, vist amb el temps, crec que vaig fer el millor que podia fer, perquè he arribat a un lloc espectacular tant per a la meva vida familiar com professional.

¿Quines raons el van portar a acceptar l’oferta de Milà? Després d’estar en una posició diferent en anys previs, amb una exigència gran, tant al CSKA com a casa amb el Madrid, la meva pretensió era afrontar l’aventura en un altre gran club europeu. I la presència d’Ettore Mesina i també el procés intern de regeneració que ha fet l’Armani em van ajudar a decidir.

¿No es va plantejar la tornada a la Lliga espanyola? Per descomptat. Arribat a aquest punt de la meva carrera, un juga pel que sent que serà el millor. Encara sento un foc gran pel bàsquet, i tot i que tinc un carinyo molt especial pel Madrid, també es donen altres circumstàncies. Soc una persona inquieta, que intenta conèixer altres coses, moure’s en altres entorns. Després d’haver estat a l’NBA, a Rússia, l’opció de jugar a Itàlia era especial. És un lloc desitjable. És un equip que va cap a dalt i estarà lluitant pels ‘play-off’.

Notícies relacionades

El Barça fitxa Youssoupha Fall, un gegant de 2,21 metres

Viatjar a un lloc obscur

Amb una carrera tan sòlida com la seva, dues medalles olímpiques, dues Eurolligues i tots els títols conquistats, ¿disfruta més ja sense tanta pressió? Intento posar-me sempre com si no hagués fet res i aquí és on més disfruto. El ser en un lloc nou, guanyar-me la gent, aconseguir que els companys confiïn en mi, em dona ales per continuar treballant. Te n’has d’adonar i treure’n avantatge. Intento viure el moment i he tingut unes possibilitats úniques d’estar en llocs molt especials. L’experiència és important i el cap t’ajuda a disfrutar millor de les coses, sense estar contínuament examinant com has estat a cada partit o a cada entrenament. Això ho porto millor, tot i que l’exigència és igual. 

 Vista la victòria de la selecció al Mundial, ¿es penedeix de la seva renúncia? ¿Mantenen la porta oberta per a aquest estiu? No me’n penedeixo gens. Les decisions com la de l’any passat són molt meditades. Hi ha moments en la vida d’un jugador en les quals has de parar. Si no, és impossible. Amb l’augment de partits, amb l’exigència de la competició, necessitava l’aturada. Acabava de néixer la meva filla, a més. Havia de recarregar forces, vitalitat i energia. No hauria estat en condicions anímiques d’ajudar i hauria fet mal a la selecció. Necessitava un respir. Per això el més honest va ser descansar i disfrutar de com va competir la selecció. Però jo sempre estaré disponible.