Llegenda del bàsquet del Barça: Manolo Flores posa punt final a cinc dècades al Palau

Va néixer a Mèrida, es va criar al barri d’Almeda (Cornellà) va jugar a l’Hospi i després en el llavors Espanyol, que li va guanyar la partida al Barça que també el va voler fitxar. «El meu pare era periquito i en aquella època els pares manaven». El primer equip aviat va pujar i va participar amb èxit en la fase d’ascens a Saragossa. «Vaig jugar un any a Primera amb el pare dels Jofresa», recorda. La insistència del Barça va fer que el pare acabés cedint. «Pare, jo me’n vaig al Barça, li vaig dir». Ja tenia 18 anys. Era l’època en què el Barça i l’Espanyol negociaven el traspàs de Marcial Pina al Camp Nou per 17 milions. «Segons em van dir, el club va pagar 600.000 pessetes més pel meu fitxatge». Arribava al Palau un aguerrit aler d’1,93 amb bon tir exterior i treball infatigable. 

El salt de l’Espanyol al Barça es va traduir també en els seus ingressos. Tot i que en aquell moment tot era emparaulat. Si cobrava 40.000 pessetes per temporada en el club blanc-i-blau, ho va multiplicar per 10, «més o menys». Va haver d’esperar set anys per firmar el primer contracte, que encara guarda, igual que una estadística del 1966 d’un partit escolar. En aquest contracte s’hi llegeix: «[...] per exercir el càrrec de monitor esportiu a la secció de bàsquet [...] i que en l’horari que l’entitat assenyali i necessiti, si ho permeten les normes federatives, participarà com a jugador».

Va portar 14 temporades la samarreta del Barça amb dues Lligues i sis Copes del Rei com a grans títols. El seu primer entrenador va ser Xabier Añua, el van seguir el nord-americà Willy Ernst, Vicente Sanjuán, Eduard Portela, els serbis Ranko Zeravica i Todor Lazic, Eduard Kucharski i Antoni Serra. Eren els anys d’hegemonia blanca i molta angoixa al Palau fins que va arribar el triangle Solozábal-Epi-Sibilio. La limitació a 10 jugadors per plantilla de l’acabada de crear Lliga ACB el va deixar amb un paper secundari a l’equip. «Jo era dels veterans i Serra em va dir que Perico Ansa era més jove». A Flores se li va plantejar el dilema de sortir del Palau. «Podria haver anat al Saragossa i al Cotonificio. Ja tenia 33 anys i llavors ningú arribava als 35 com ara». Va acceptar la proposta del club: jugar un any més sol a Europa i ser alhora ajudant de Serra.

Es va quedar al club aprofitant que anys abans s’havia tret el títol d’entrenador sense cap intenció concreta. Va ser la temporada de la desgraciada final de la Copa d’Europa contra el Banco di Roma. «Si guanyem em retiro aixecant la Copa d’Europa», pensava. No va ser així en un partit en el qual no va jugar ni un minut. «Serra tenia un defecte: jugaven cinc i ningú més». Uns mesos després, el Barça va perdre per 36 punts al camp del Coto i el tècnic de Mataró va presentar la dimissió i li va tocar agafar l’equip. «Estava fart que diguessin de mi ‘el veterà Manolo Flores’ i vaig passar a ser ‘el jove entrenador’...». Havia de dirigir els que quatre mesos abans eren els seus companys. I no podria haver anat més bé. El Barça va aconseguir el primer títol europeu de la seva història: la final de la Recopa de Grenoble contra el Zalguiris de Sabonis. «És el millor record que tinc». Dos mesos més tard l’equip va guanyar al Palau el Mundial de clubs.

No van donar continuïtat a aquests dos títols com a primer entrenador. «Podria haver pressionat per quedar-m’hi, però el club havia fitxat Aíto a meitat de temporada, com em va confessar anys després Joan Gaspart.» Va tornar a ser segon. «Jo tenia més bon currículum que Aíto, llavors podia entrenar qualsevol equip d’Europa i ell no. Són anècdotes», recorda amb humor. Havia sigut segon de Serra, llavors d’Aíto i anys després ho va ser de Bozidar Maljkovic i de Svetislav Pesic. I així va viure en primera persona moltes de les convulsions que s’han viscut al Palau.

«Jo vaig ser enmig de l’enrenou, tenia i continuo tenint molt bona relació amb Maljkovic», recorda. Aíto li va dir que agafés l’equip després del seu enfrontament amb el tècnic a finals del 1991. «Vaig pensar que havia de parlar primer amb Maljkovic. No volia que pensés que l’estava apunyalant». La resposta del serbi va ser directa, com sempre: «Millor tu que un altre».

Després d’un exitós any al vinculat del Cornellà, Flores es va allunyar del Palau amb la seva triomfal etapa a Càceres, el seu pas per Múrcia i un retorn a Càceres menys positiu. Al tornar a Barcelona, va agafar el Barça B l’any de l’Eurolliga del 2003 amb Pesic a la banqueta i Joan Montes de segon. «L’any següent, Alemany em va dir que Montes ja no aguantava la situació amb Pesic. I vaig tornar de segon». Però va esclatar una altra vegada el Palau quan el nou president, Joan Laporta, va nomenar Valero Rivera responsable de les seccions, inclòs el bàsquet. «A Pesic no el convencia gens, i jo com sempre era al mig. Soc íntim amic del Valero, amic de Pesic, un paio amb les seves coses però entranyable.»

Pesic va dimitir, Valero se’n va anar, Montes va agafar l’equip i Laporta va nomenar Flores gerent de la secció. Abans del final de temporada, nou canvi de lloc. Montes va dimitir amb un equip trencat en la recta final i de nou a la banqueta. Per tercera vegada.

Amb l’arribada de Zoran Savic, com a secretari tècnic, i Dusko Ivanovic, com a entrenador, Flores va estrenar feina: l’‘scouting’ internacional. «Viatjava per fer informes de jugadors». Una tasca, sens dubte, menys estressant. Anys després, amb l’arribada de Chichi Creus com a nou director tècnic, Sandro Rosell li va proposar fa 14 anys presidir el nou Consell del Palau, un departament per coordinar els grups d’animació, que ha mantingut fins que se n’ha anat juntament amb la funció d’assessor tècnic.

Encara va haver d’afrontar una altra moguda el 2017 amb l’adeu de Rodrigo de la Fuente com a director esportiu. «Em va trucar l’Albert Soler per a una reestructuració amb Juan Llaneza i Nacho Rodríguez. Vam fitxar Sito Alonso». No va sortir bé i va tornar Pesic. «A les dues setmanes vam jugar la Copa del 2018 i la vam guanyar. Vaig viatjar amb l’equip, ell m’ho va demanar». A partir de llavors, Flores va deixar la primera línia amb la seva funció al Consell del Palau més representativa.

A l’hora de parlar de jugadors estrangers, Flores cita en primer lloc el seu company Bob Guyette a la segona meitat dels 70. «Molt sobri, però molt efectiu. Gran jugador d’equip». I la parella Otis Howard-Mike Davis. «Em van ajudar a guanyar la Recopa. A Davis, molt físic, se li anava l’olla amb facilitat, però era una excel·lent persona». També recorda, com no podia ser d’altra manera, Audie Norris. «Un espectacle, vam tenir molta paciència amb ell, cada any l’operaven un parell de vegades». I més modern Dejan Bodiroga, «un prodigi de tècnica».

Entre els espanyols aviat li surt un nom de la boca: Juan Antonio San Epifanio. «Allà tinc el meu cor. El més gran va ser l’Epi, és com un germà per a mi, va portar el pes de l’equip molt de temps i va marcar una època. Com Juan Carlos Navarro. Pau Gasol el vam disfrutar poc». I entre els rivals que va defensar destaca dos mites, un del bàsquet iugoslau unificat i l’altre de l’etern rival, el Reial Madrid. «Dragan Kikanovic va ser qui més em va costar defensar. Díaz Miguel em va treure en un partit per marcar-lo. Em va dir que l’havia defensat molt bé. Vaig mirar l’estadística i vaig veure que ens havia fet 27 punts». I llavors no hi havia línia de tres punts. «Però amb qui més em vaig enfrontar va ser amb Wayne Brabender. Saltaven espurnes en els nostres duels. Però el que la gent no sap és que jo em quedava a dormir a casa seva quan jugàvem a Madrid i ell es quedava a la meva a Barcelona. Teníem molta amistat i vaig entrenar el seu fill David a Càceres».

Així era i és Manolo Flores, un mite del Barça a qui al seu dia no van retirar el número 8 al Palau (no es feia en aquell temps) i potser ja seria moment de reparar-ho.