Les conseqüències de la pandèmia en la salut mental dels espanyols

El novembre del 2020, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) començava a alertar sobre un nou símptoma provocat pels efectes del coronavirus: la fatiga pandèmica. Un terme que serveix per descriure el cansament mental derivat de l’estrès provocat per la pandèmia, i en el qual destaca l’apatia i la desmotivació, al costat de la irritabilitat o la tristesa.

Recentment, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) publicava una enquesta sobre la salut mental dels espanyols durant la pandèmia. Entre altres titulars, les dades mostren que el 23,4% de la població ha sentit molta o bastanta «por de morir a causa del coronavirus», i un 68,6% ha sentit molta o bastanta «por que pugui morir algun familiar o ésser estimat». A més, el 41,9% dels enquestats «ha tingut problemes de son», el 51,9% ha reconegut «sentir-se cansat o amb poques energies» i el 38,7% ha tingut «mals de cap» i altres problemes com taquicàrdies, marejos o desmais.

Després d’un any, l’aïllament social, la por, la solitud i la sobreprotecció dels pares, entre altres factors, estan fent efecte en la salut mental de la població. Símptomes com l’ansietat, la depressió, la ideació suïcida o els problemes d’empatia, estan augmentant. Així, el 61,2% dels espanyols se sent més preocupat per la seva salut que abans, conclouen les dades del CIS. 

No obstant, no hi ha bona salut sense benestar mental. Segons l’OMS, la salut s’ha d’entendre com un estat de complet benestar físic, mental i social, i no únicament l’absència d’afeccions o malalties. Per a Nel Rodríguez, president de la Confederació Salut Mental Espanya, «la salut mental és fonamental per a tothom». 

A qui afecta

Tal com comenta el psicòleg Francisco Marvizón, especialista en trastorns mentals i del comportament, els dies de confinament van provocar canvis hormonals i neuronals que poden afectar significativament a l’individu, accentuant simptomatologies preexistents, o arribar a desenvolupar nous trastorns psicològics, i per tant els trastorns en el benestar mental. Una cosa que «ens afecta a tots, encara que de manera diferent». 

En el cas dels nens més petits, adquireixen el coneixement del món a través de l’experimentació amb l’entorn i els sentits, i durant aquests mesos han vist reduïts els seus contactes amb altres nens i altres entorns. Igual com els adolescents, són, probablement, el sector de la població a qui més afecta la pandèmia a nivell psicològic perquè es troben en una etapa de socialització i de formació del caràcter.

En els adults han augmentat problemes que potser ja tenien latents, com l’ansietat, la depressió. «Són problemes que ‘per se’ són bastant comuns en la societat actual a tots els països, i que afecten al doble de dones que d’homes», comenta Marvizón. Els sanitaris que estan a primera línia o pacients que han patit la Covid-19 i han hagut de passar per l’uci, és comú que tinguin quadros d’estrès posttraumàtic. 

Entre les persones més grans han augmentat els símptomes depressius i les idees suïcides, a causa que «molts s’han vist sotmesos a una solitud exacerbada», remarca l’expert. Es pot destacar que el suïcidi es va mantenir com la primera causa de mort externa durant els cinc primers mesos del 2020, i que les dades de l’Institut Nacional d’Estadística confirmen la dramàtica tendència d’anys anteriors, on el suïcidi s’emporta al nostre país de mitjana prop de 10 vides al dia, més del doble de morts en accidents de trànsit. Segons informa el Consell General de la Psicologia d’Espanya, aquestes dades mostren la urgent necessitat d’implementar a Espanya un Pla Nacional per a la Prevenció d’aquest greu problema de salut pública, definit així per l’OMS i inexistent encara avui dia al nostre país.

Preocupació pels adolescents

Preocupació pels adolescentsL’adolescència és una de les etapes de creixement i transició més importants. Un període que es dona entre els 10 i els 19 anys i que coincideix amb la pubertat, que és quan es produeixen importants canvis fisiològics, sobretot a nivell sexual i cognitiu. A més, suposa el pas de la infantesa a la vida adulta, per la qual cosa hi ha una gran necessitat de ser acceptat socialment i en el qual es defineix la identitat, cosa que provoca que s’experimentin indicis de trastorns psicològics que es poden manifestar en l’edat adulta. 

«Els adolescents tenen una dificultat especial per traslladar en paraules el que senten. Per això, moltes vegades veiem conductes o actuacions. Hi ha joves que sí que reconeixen que es troben més tristos o irascibles, però no és freqüent. En ocasions poden arribar a autolesionar-se sense saber molt bé per què», explica Félix Crespo Ramos, psiquiatre i psicoterapeuta del Centre de Salut Mental del Mar Menor, a Múrcia. Crespo explica com en els últims mesos s’han incrementat la petició de consultes d’adolescents que arriben amb autolesions, símptomes alimentaris o quadros depressius, entre altres problemes. 

«És en l’adolescència quan els joves comencen a crear les seves pròpies relacions alienes al cercle familiar i amb independència de la supervisió i la mediació paterna. I tenen una necessitat d’activitat física relacionada amb el canvi hormonal. Per tant, el confinament ha inhibit o limitat les dues facetes vitals en aquesta edat», assenyala Francisco Marvizón. «L’educació en línia, el menor contacte amb els seus companys i no ser més independents i autònoms de la família, està dificultant el seu desenvolupament durant aquesta etapa tan important», afegeix Félix Crespo. 

Al Centre de Salut Mental del Mar Menor noten com hi ha una nova tipologia de pacients adolescents que arriben a través de les seves famílies o des de les escoles o instituts perquè han baixat el seu rendiment escolar o els noten més absents i amb pèrdua de concentració, tot i que de vegades són els mateixos adolescents els que reclamen parlar amb algú. «Estem veient tics nerviosos, inquietud psicomotriu, adolescents que estan cansats i apàtics o, al contrari, amb una inquietud molt intensa i que salten a la mínima», explica Crespo, que afirma que no és que hi hagi un problema d’atenció, sinó una «inquietud i impossibilitat d’estar centrats per l’absència de corporalitat en les relacions socials». 

Un problema present i futur

Un problema present i futurSegons Marvizón, alguns estudis recullen casos d’estrès posttraumàtic fins a tres anys després d’un confinament, a la qual cosa se suma que els ciutadans no compten amb eines per detectar que alguna cosa no va bé. En aquest punt, l’expert opina que l’educació es planteja com a part de la solució, juntament amb un augment del nombre de professionals que atenguin una població necessitada. El Dia Mundial de la Salut Mental, l’OMS va fer una crida a incrementar el finançament en els serveis de salut mental davant l’escassetat de recursos i l’alta demanda per la pandèmia, segons constata una enquesta que va realitzar aquest organisme a 190 països entre juliol i agost del 2020.

Notícies relacionades

Les plantes medicinals al servei de la salut

Per la seva banda, des de la Confederació Salut Mental Espanya creuen que, al costat de la prevenció, és fonamental intervenir en l’àmbit educatiu amb l’objectiu que cada persona sigui capaç de detectar algun problema en el seu benestar mental. Apunten a la necessitat de recuperar un oci creatiu i diferent, a la comunicació, al coneixement de la gestió de les dificultats, ja que ajuden a reduir problemes tan greus com són, per exemple, les addiccions a xarxes socials i internet –destaquen el joc i el porno ‘online’, que van augmentar durant la pandèmia. «No atendre ràpidament les noves afeccions derivades de la pandèmia suposarà un augment important de les addiccions a substàncies», comenta el president de la confederació, Nel Rodríguez.

Reconèixer un problema i parlar-ne estalvia molt sofriment als qui el pateixen, però també als qui els envolten. Fins i tot en l’àmbit pressupostari, una detecció primerenca de les malalties mentals estalvia diners. En aquest sentit, Francisco Marvizón destaca l’impacte econòmic com una altra de les conseqüències més directes: «No només en l’atenció sanitària directa, que podria arribar a ser 12 vegades més gran que el cost de la prevenció, també dels costos indirectes, deguts a l’absentisme laboral per baixes mèdiques o a la prolongació del tractament en funció de la gravetat i cronicitat».