Croqueta en lluita

Tertulians: si voleu un assumpte que tregui el púgil que porteu dins, i no el maldestre esgrimidor que treu el cap, debateu sobre la croqueta. Mai us posareu d’acord. És possible que les utilitzeu com a munició.

Passa el mateix amb els gastrònoms, especialistes en papada, pròpia i aliena. Cada un creu tenir la raó de la croqueta. Beixamel clara. Beixamel espessa. Beixamel escassa. Doble capa. Triple capa (eriçada amb panko, el pa japonès). Exterior clar i tou. Exterior fosc i cruixent.

En aquestes alternances no em refereixo a les potineries, sinó a les treballades amb intenció. Així que totes les possibilitats expressades són vàlides i aclamades pels fans.

Notícies relacionades

Aquest és el restaurant napolità de Barcelona que ha enamorat a Michelle Yeoh, protagonista de ‘Los hermanos Sun’ de Netflix

Quin error anar-hi i no tastar el lluç

Les que m’han disparat aquesta setmana representen extrems: la gran croqueta del bistronòmic Capet –estil mig pollastre dins– i la mítica d’Echaurren, que ha evolucionat subtilment amb afegit de més llet. Vaig disfrutar amb totes dues: resulta difícil dir si sóc del sector heavy o lounge.

Barcelona és Croquelona. Mai en la seva història se’n van fer tantes. Si les col·loquessin una darrere l’altra, la Via Catalana seria rebatejada com a Via de la Croqueta de Rostit.