Intrèpids a Ospi

Sallent, al Bages, té uns 6.700 habitants i un restaurant meritori, Ospi, que per l’oferta que té podria ser competitiu en una metròpolis. Defensar una cuina amb personalitat en un poble és temerari, ja que la població estable a la qual et pots dirigir és reduïda i l’altra, la que hi és de pas, és més difícil d’atrapar que un correcamins dopat. Fa vuit anys, Òscar Piedra es va atrevir amb un establiment que trencava amb el discurs local i segueix resistint igual que altres petits campions disseminats per nuclis de tot Catalunya. Perpetuar aquesta immersió a la pagesa que se suposa que atrau el barceloní (botifarra, mongeta, platarades de costelles a la brasa, amanida verda amb ceba) per reconciliar-se amb els seus ancestres és una visió reduccionista de la diversitat. A Ospi vaig menjar un taco amb lletons i salsa picant, un conill escabetxat i una coca de tonyina (ep, menys tomàquet) per llepar-se’n els dits. El més difícil és sobreviure: «Quan vaig començar, el càtering representava el 10%. Ara és el 90%». Si Òscar tanqués el restaurant probablement guanyaria més diners i tindria menys maldecaps, però minvaria com a cuiner.