Anthony Warner: "Les dietes miracle són la nova religió"

Règim a base de sucs d’api i col arrissada per desintoxicar el fetge; recepta macrobiòtica per perdre cinc quilos en una setmana; menú de brots i algues per aconseguir el cutis d’una estrella de Hollywood; dejuni miraculós per curar el càncer... Diàriament ens veiem bombardejats per tota mena de propostes alimentàries que prometen la salut –i fins i tot la sanació– a canvi de convertir el fet de menjar en una experiència complexa immersa en sentiments de culpa. Implacable amb les dietes miracle que s’anuncien als mitjans i corren com la pólvora per les xarxes, el cuiner Anthony Warner ha passat revista en un llibre a les «nutribestieses» –el neologisme és de collita pròpia– que els serveixen de base. Es presenta com El chef cabreado El chef (Ariel), però l’etiqueta és només un recurs per abordar amb humor un assumpte molt seriós.

¿Què ens està passant amb el menjar? Realment, els enganys de les dietes miracle han existit sempre. El problema és que ara arriben a més públic. Quan vaig estudiar bioquímica a la universitat, si volies saber alguna cosa sobre nutrició anaves a la biblioteca i llegies llibres que havien superat un filtre de qualitat per part d’experts fiables. Ara, en canvi, circulen per internet una infinitat de recomanacions falses relacionades amb el menjar que la gent segueix sense parar a preguntar-se per la seva veracitat.

¿Recomanacions com quines? ¿Té localitzada la seva nutribestiesa favorita? Si hagués d’elegir un cas de manual, em quedaria amb la història de l’oli de coco. Fa poc s’usava per cuinar productes de baixa qualitat, com les crispetes que venen als cines. De sobte, en països com els Estats Units, diverses celebrities van començar defensar-lo com a solució màgica per combatre el sobrepès. No aporten cap prova científica, tot és pur màrqueting, però la gent ha començat a consumir-lo amb aquest objectiu. 

Tampoc és gaire amic dels sucs detox, que prometen alliberar-nos de totes les toxines. Vostè té un fetge i dos ronyons per eliminar tot el que el seu organisme no necessita. Aleshores, ¿quin sentit té prendre coses que diuen que fan exactament el mateix? ¡És absurd! Per una altra part, no existeix cap evidència científica que provi que prendre sucs de col arrissada, api i cogombre serveixi per desfer-nos de les toxines. Això ho pot afirmar un famós, però mai ho dirà un nutricionista seriós.

Els defensors de la paleodieta tampoc són sants de la seva devoció. Una altra tonteria monumental. Com que venim de l’home prehistòric, proposen que mengem com fa 20.000 anys, però realment no sabem com era aquella dieta. En absència d’aquesta informació, s’inspiren en les pel·lícules de cavernícoles i demanen que ens alimentem com quan la nostra esperança de vida era de 25 anys, obviant que els nostres gens han canviat en aquest temps i s’han acostumat a l’alimentació actual. Per exemple, ara podem prendre llet durant tota la nostra vida i abans, no.

¿Què passa amb el gluten? ¿La seva caiguda en desgràcia també té relació amb la cultura de les dietes de què ens parla? Aquí hem de fer una excepció. Hi ha persones malaltes de celiaquia a qui una petita quantitat de gluten pot causar-los molt de mal. Però la immensa majoria de la població no és celíaca, de manera que pot prendre aliments amb gluten tranquil·lament. Les manies cap a aquest element estan portant molta gent sana a eliminar-lo de la seva dieta i substituir-lo per altres substàncies que poden causar més mal. La majoria dels productes sense gluten tenen excés de sucre i greixos trans, i alhora estan mancats de micronutrients, fibres i vitamines.

Tampoc està gaire d’acord amb la mala premsa que té el sucre, en particular el blanc. És cert que consumim massa sucre, sobretot sucres afegits, i seria bo que aquesta quantitat es reduís, però sense alarmismes. El sucre està present en tots els productes i és necessari. Es tracta de prendre’n amb moderació. Pel que fa al tipus de sucre, el de la fruita és el més saludable, perquè porta fibres i peptines que milloren la digestió, però el teu cos no sap si el que prens és sucre blanc, morè, de mel o de canya. El sucre blanc està demonitzat perquè és barat. Se suposa que els productes cars són millors, però això no és sempre així.

¿Totes les dietes són dolentes? El problema no són les dietes, sinó com ens les venen i, sobretot, com les percep la gent. Quan un règim alimentari es converteix en una obsessió que afecta la teva forma de relacionar-te amb el menjar i amb la gent, la cosa no va bé. Si un dia et saltes la dieta i sents ansietat, mal senyal.

¿I creu que això és el que provoquen aquestes dietes? Sí, s’han convertit en la nova religió. Ens venen la idea que hem de purificar-nos, a vegades fins i tot de nosaltres mateixos, però no és aquesta la funció del menjar. A part d’aportar-nos nutrients, menjar ha de servir perquè visquem una experiència agradable i divertida, una celebració de la vida. Però la gent que veig prenent sucs de colors estranys i amb gust horrible perquè pensa que així es depura, no em transmet gens aquesta sensació.

¿Llavors, què proposa? Que mantinguem una relació més assenyada amb el menjar i, sobretot, sense sentiment de culpa. Si segueixes una dieta i un dia te la saltes perquè tens un sopar o celebres alguna cosa, o simplement t’ha vingut de gust prendre’t un croissant, fes-ho sense preocupar-te. Però si segueixes regles alimentàries que et fan sentir culpa o ansietat quan no les compleixes, fins al punt de no poder disfrutar d’un sopar amb amics, aquesta dieta és dolenta.

¿Què li diem a qui busca un mètode per perdre pes? Que triï un règim equilibrat que pugui seguir durant la resta de la seva vida, no una dieta salvatge que el farà aprimar-se el primer mes i recuperar el pes perdut el mes següent. La dieta que elegim ha de fer-nos sentir còmodes i feliços. Si no, és un error que acabarem pagant més endavant.

Ha de reconèixer que les dietes miracle tenen èxit. Almenys, comercial: cada dia n’hi ha més i estan més presents en les nostres vides. Pel màrqueting, no perquè funcionin. Si funcionessin, la gent no estaria canviant de dieta cada tres mesos, que és el que sol passar. Darrere d’aquest fenomen hi ha un gran negoci muntat. La indústria de les dietes guanya moltíssims diners aprofitant-se de la debilitat i el desconeixement de la gent. Per això m’ataquen, perquè assenyalo les seves trampes. Ho sento, soc cuiner i nutricionista, m’encanta el menjar i sempre estaré contra els que fan que la gent se senti culpable quan menja.

En el seu llibre es mostra especialment crític amb les dietes que diuen curar malalties com el càncer. El càncer porta l’ésser humà a un estat molt vulnerable en què, per salvar-se, està disposat a tot, i hi ha qui se n’aprofita. Per desgràcia, no hi ha cap dieta que curi aquesta malaltia, i qui digui el contrari menteix. Les dietes que s’anuncien com a remei contra el càncer venen a dir que tens aquest mal per culpa teva, però que ells ho poden arreglar. Hauria de ser il·legal, com ja passa al Regne Unit, que un producte o una dieta s’anunciï com a cura per al càncer, quan és fals. Em sembla imperdonable. 

Notícies relacionades

"De premi": el bar de Sabadell aclamat per les seves patates braves

Per què Barcelona s'ha convertit en una de les capitals mundials del 'panettone'?

¿Quins efectes tenen les dietes miracle en termes de salut pública? On més triomfen és als Estats Units, que és el país amb més persones obeses del món i on hi ha més obsessió amb el menjar. Es relacionen amb els aliments a través de la culpa, és de bojos. És un problema social.

¿On es menja millor? Allà on el menjar està associat al gaudi, la celebració i la festa. La cultura mediterrània en sap molt d’això. Reunir-te amb amics i familiars al voltant d’una taula per menjar una paella és un símptoma de bona relació amb els aliments. Perquè menjar no solament consisteix a carregar-te de nutrients. També influeix on, com i amb qui ho fas. Les dietes miracle triomfen en societats individualitzades on la gent sol menjar en soledat i es relaciona amb els aliments a través de la culpa, no del gaudi. Això és el que s’ha d’evitar.