El meu amic el pop (cuinat)

Tall 1

Tall 1Vaig començar a veure el documental ‘Lo que el pulpo me enseñó’ (‘My octopus teacher’) hores abans que li donessin un Oscar, i amb una idea secundària rondant-me el cap: ¿seria capaç de tornar a rosegar una pota després d’aquella immersió amb l’home que es va fer amic d’una femella?

Hi ha gent que, enlluernada per l’habilitat de l’ésser capgròs, ha manifestat ja públicament que mai més travessarà la seva carn.

Es compara la seva intel·ligència amb la del gos i es vol traslladar la sostinguda i antiga relació del gos amb l’humà a la imaginària amb l’octòpode per evitar posar-lo al foc; i tot i que no dubto de les capacitats, és difícil assumir-lo com a animal de companyia.

Seria un gran negoci per als fabricants de corretges de passeig, amb vuit possibilitats.

Si a l’hora de matar animals el sentiment és el dominant, caldria començar amb el cavall i seguir amb el conillet d’Índies. 

Vaig disfrutar del visionament sense èxtasi i una mica recelós per l’esgotador protagonisme del narrador, bussejador i documentalista Craig Foster, que va concebre el treball també com a manual d’autoajuda submarina per sortir d’un sot vital. Les reflexions sobre com reprendre el rumb de la seva existència fan que el pop, la legítima estrella, tardi a ensenyar els braços.

Tall 2

La mentideta que ofega el metratge és donar a entendre una relació íntima i solitària amb l’invertebrat, com si no hi hagués directors o càmeres que captessin amb gran competència i emotivitat el nexe dispar de dues extremitats contra vuit.

En les històries reals rodades en selves, mars o muntanyes pateixo per la persona que l’argument escamoteja i que hauria de ser el personatge principal: l’individu mut que porta la càmera, que pateix el mateix que el protagonista, va carregat amb pes i té la responsabilitat de l’èpica i la bellesa. I mai apareix, i si se l’esmenta és de passada i amb la discreta funció de l’obrer.

És tan extraordinari el que explica ‘Lo que el pulpo me enseñó’ (¿’El meu amic el pop’?) que m’allunya d’identificar l’astut cefalòpode –que dissenya una construcció de closques per ocultar-se– de la massa bullida que sovint tinc a la placa de cocció.

Tall 3

La pell canvia per adaptar-se a l’entorn d’una manera radical i immediata i tant vesteix un brillant vestit discotequer com un de fosc d’oficinista, o es mimetitza amb les roques i el bosc d’algues del litoral sud-africà que surt a l’aire lliure per fugir d’un tauró, o camina sobre dues potes, o es col·loca a la manera de trampa o de gàbia cega sobre un cranc per atrapar-lo.

No oblidem que és un depredador i que intenta menjar-se el que té a l’abast de les ventoses. Com nosaltres.

El que el pop m’ha ensenyat és que cal embadalir-se amb la seva destresa (pot descargolar un pot: ¡qui tingués vuit braços per obrir-ne un d’olives!) i que és d’impossible domesticació i inclusió en la societat dels humans.

Per al seu infortuni, no té ossos i pot ser menjat en la seva totalitat, cosa que el fa desitjable tant des del punt de vista comercial com gastronòmic. Diríem que és l’animal perfecte per al consum.

Tall 4

‘A feira’ (a la manera gallega, i viatgera: gran part arriba dels caladors marroquins), en empanada, a la brasa, sec a l’aire, cuinat, en cebiche, arròs, ‘coulant’, ‘takoyaki’, amb pasta, en amanida, imitant uns ‘callos’ (i unes rostes)... La versatilitat en vida és semblant a l’adaptabilitat una vegada mort. Tot i que sigui un mol·lusc, es pot pensar com a carn i com a peix. La seva grandesa és la seva condemna.

Notícies relacionades

Quin error anar-hi i no tastar el lluç

¿Què passa si menges olives cada dia?

No, el documental no ha aconseguit que deixi de menjar-ne, però sí que li tingui respecte, un canvi que ja va començar amb el llibre ‘Otra mentes’ (Taurus), de Peter Godfrey-Smith.

La pròxima recepta serà una elegia, i el desig que cap ‘kraken’ sotgi quan tornem a banyar-nos al mar.