Un ou de Pasqua per a majors d’edat

Tinc fotos amb el meu germà, a conjunt, amb camisa de quadres, pantalons curts de color blau i sabatilles de lona. Era un vestit de Pasqua. Ens il·lusionava estrenar coses perquè en aquella època les compres es feien a consciència, per necessitat, sense caprici.

El nostre dolç de Pasqua, ja amb el Crist ascendent, es menjava diumenge, al camp, després d’una paella i, potser, amb gasosa Gasvi de colors, segons l’evocació del meu pare, difusa per a mi.

Les masses eren dolces, consistents i casolanes, un poderós contrast amb la realitat d’avui en què la mona és un luxe de xocolata i ninots, recreacions de personatges de la televisió, peces d’orfebreria que els padrins entreguen, i a un preu de quilowatt/hora.

La meva mare em va regalar un receptari de rebosteria de la meva àvia Carmen, un quadern amb anelles datat el 1944 i al qual ella mateixa va afegir pàgines: són brevíssimes indicacions, de vegades d’una sola línia, que totes dues eren capaces de reproduir per costum i que per a mi és com caminar en un filferro.

Coca celestial, coca moment, pastes vent, pa socarrat patata, cristines, mostatxons... I benitetes o mones, amb llevat, ous, oli, aigua, sucre. «Ben treballada la pasta no dura». No es referia al temps, sinó a la resistència. Mai havia sentit abans la paraula ‘beniteta’.

En la versió materna, farcida de confitura de moniato, que hi donava amabilitat, i amb un ou bullit a sobre. El meu pare, mestre i dibuixant, o dibuixant mestre, els pintava ulls i boca. Quan et despistaves, algú t’esclatava un ou al front, del qual saltaven resquills blancs. Ah, que molest és escorxar un ou. Era aquesta classe de distracció innocent, i antiga.

Amb aquests precedents senzills i infantils, gairebé ascètics, la mona que ara mateix tinc al davant és d’una opulència que avassalla: un ou com de gallina dinosàuria, «dos quilos de xocolata», diu el seu cocreador, Lluc Crusellas, seleccionat per al World Chocolate Masters 2022 (la final, a l’octubre, a París) i amb pastisseria a Vic anomenada El Carme.

A l’interior, una ¡ampolla de vi negre Roca del Crit 2017! Aquest tipus de construccions no són noves i funcionen com una pinyata. Receptacles comestibles que contenen moltes altres llaminadures i que s’escampen al trencar-los, de manera que és una novetat perversa que la sorpresa sigui un bon glop de vi negre.

El pare de la idea, i de l’ampolla, és el sommelier David Seijas i amb qui tinc un vincle important: va ser qui em va servir els vins l’última nit que El Bulli va existir com a restaurant. En diuen #NoMona, costa 99 €, n’han fet 100 i parteix d’una pregunta: «¿Per què no hi ha mones per a adults?». Mona és també melopea.

Lluc ha raspat l’exterior, xocolata negra 65% de Madagascar, per donar-hi un aspecte de barrica i penso en aquesta modalitat fabricada amb formigó que anomenen ou. I que l’empresa del David té nom entre cruyffista i volàtil, Gallina de Piel Wines, i que hi ha una coherència entre forma i contingut. O pot ser que hagi destapat massa aviat la mescla de garnatxa i carinyena, tot i que només sigui mentalment. Perquè allà segueix el monstre.

Assenyalo al Lluc i al David que haurien d’haver dibuixat una X a la closca com si fos un vidre d’emergència: colpegeu aquí. Diu el xocolater que si es pica a la punta no s’obre i que cal fer-ho una mica més avall. Tampoc s’ha de picar en un lateral ni de manera violenta, perquè a l’interior hi ha vidre. Els pocatraça, absteniu-vos-en.

Notícies relacionades

Quin error anar-hi i no tastar el lluç

¿Què passa si menges olives cada dia?

De la mona de la meva infantesa, elemental, maternal i imperfecta, a la complexa, professional i arquitectònica.

En lloc de ficar un missatge en una ampolla, han ficat una ampolla en un missatge.