Pepito Martínez Fornos: va morir jove i va donar nom a un bocata

El duc de Wellington, el vescomte Chateaubriand, la soprano Nellie Melba, el príncep Orloff, el compositor Gioachino Rossini... Aduladors i gimnastes amb l’autoritat, els cuiners i les cuineres han volgut compartir la glòria dels il·lustres, molts guerrers, venjats pels coloms quan caguen sobre les seves estàtues, dedicant-los viandes són sobredosi de carn i postres llastades pel sucre. Amb lògica professional, un bon nombre de plats històrics han viatjat pel temps amb el nom de la persona que els va crear, del pastís de les germanes Tatin als ‘fettuccine’ Alfredo.

I en aquesta panòplia, la modèstia d’un entrepà batejat amb un nom comú, rebaixat a diminutiu i en minúscules: el ‘pepito’, que ni tan sols és un José. A la galàxia dels plats amb nom propi ens trobem una brossa de pols còsmica.

Madrileny d’origen, forma part de la immutabilitat dels bars, on acostuma a ser el més car en l’apartat dels bocates calents per la seva promesa d’una carn de qualitat que de vegades podria formar part de la indústria del cautxú.

El ‘pepito’ va ser redescobert per aquesta generació de noves sandvitxeries l’aportació principal de les quals ha sigut una decoració agradable i desgreixada per a uns preus alts amb què no queda clar si compres el llum o l’emparedat.

Els dos últims ‘pepitos’ que he disfrutat formen part d’una evolució del gènere en llocs que no han demanat cita amb el decorador. Al Bar Roma, filet saltejat amb mantega i, en el pa, també mantegós, una maionesa amanida, entre altres coes, amb salsa japonesa de calamar. ¿Bo? ¡Com no ho ha de ser amb aquest esperit regalimós!

A Casa Guinart, la mateixa línia voluptuosa amb l’aportació de l’excèntric: una massa de lionesa desbordada de fricandó i amb patates fregides a la base i nom i cognom inventat, el Pepito Guinart. Perquè, ¿va existir el tal Pepito?

Entrem ja en el territori de la llegenda grapat a alguna veritat: segons el cuiner i divulgador Teodoro Bardají, Pepito era fill dels amos del Cafè de Fornos (1870-1910), a Madrid, on el sagal, avorrit dels mateixos entrepans, va demanar un dia novetat, que va consistir en aquest tros de vedella entre pans.

La historieta sembla poc convincent –i encara menys la que explica Julio Camba a ‘La casa de Lúculo’, del 1929, amb un enigmàtic Senyor Pepito desganat que demana a un mosso «un tros de bistec entre dos pans»– perquè un gest tan comú com posar un tall de vedella enmig de dos trossos de pa és impossible de datar.

Pepito va existir i va desaparèixer amb 35 anys sense que sapiguem si se li va passar el gust pel bocata emergent. El diari ‘La Prensa’ va publicar el divendres 22 de novembre del 1907 –farà 115 anys– la mort de José Martínez Fornos «víctima de llarga malaltia» i «nebot dels propietaris del cafè del mateix nom», que no fill.

«Pepito Fornos, com l’anomenaven els seus amics, gaudia de grans simpaties per les seves condicions de cavallerositat i bondat». ¿Era aquest Pepito el ‘pepito’? El febrer del 1913, va morir José Fornos Colín, un dels tres germans que havien heretat l’establiment, conegut amb l’hipocorístic Pepe, tot i que no com a Pepito.

Posem que Pepito Martínez Fornos tingués deu anys quan s’’empepitó’: seria cap al 1882, és a dir finals del XIX: un èxit recent i aclaparador.

Notícies relacionades

Quin error anar-hi i no tastar el lluç

¿Què passa si menges olives cada dia?

¿És possible que en un lloc sumptuós com el Cafè dediquessin temps a aquesta entreteniment quan a la carta figurava un documentat, esplendorós i amuntegat bistec amb pa torrat, pernil, llengua escarlata (¡un entrepà obert!) i patates suflé?

Pot ser que aquest sigui el Pepito amb majúscules, el filet Pepito, la noble cadira amb què asseure’s entre Wellington i Chateaubriand.