Compte amb els abusos

Tot el que cobren en un restaurant i no ho haurien de fer: servei, cobert, aigua de l’aixeta...

Hi ha conceptes en el compte que sempre provoquen dubtes. A l’OCU ens expliquen què és legal que hi aparegui i què no

«La dolorosa» no és el nom d’un ranxo a Texas. Ni tampoc el títol d’una copla. És el nom amb què solem referir-nos al compte d’un bar, taverna, restaurant, casa de menjars o establiment hoteler qualssevol. És un sobrenom que no sempre és encertat perquè, en ocasions, si l’experiència ha sigut bona, el dolor sentit és menor.

El problema és quan el que hem menjat i begut no ens ha conquistat o quan apareixen conceptes que sumen i que no haurien de ser allà. En aquest cas, com deia Manuel Manquiña a ‘Airbag’, «el concepte és el concepte». És a dir, que és el quid de la qüestió.

Per dictaminar què poden i què no poden cobrar-nos per menjar o sopar fora de casa hem parlat amb l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU): ells ho tenen clar.

Servei, cobert... si no surt a la carta no es pot cobrar

La carta o menú d’un establiment és el document de referència per a qualsevol producte o concepte que al restaurant vulguin facturar-nos. Si no està especificat allà, és il·legal que ens ho cobrin. Un exemple és el clàssic concepte de «servei» o «cobert» que molts restaurants solen incloure, establint un import per comensal. «Cobrar pel servei de taula o pel cobert és una clàusula abusiva per falta de reciprocitat, segons l’establert a l’article 87 de la llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris. En el cas del cobrament de cobert no es produeix aquesta reciprocitat, ja que no es correspon amb la prestació de cap servei addicional sinó del propi d’hostaleria», expliquen des de l’OCU.

¿I si apareix com a «servei de pa»?

Una altra tàctica habitual és la de barrejar el «servei» amb un altre concepte (per exemple, pa) per poder cobrar-lo. Segons ens expliquen des de l’OCU això tampoc és correcte. «Cada un dels productes o serveis que ens ofereixin en un restaurant han d’estar separats. I han de comptar amb el nostre consentiment per poder ser facturats», afegeixen. Això vol dir que el correcte, en el cas del pa, seria que ens preguntessin si en volem. En cas que ho rebutgem, no es cobra. Si ho acceptem, ens l’han d’incloure a la factura d’acord amb el preu especificat a la carta. Per exemple: «Pa, 1,20 euros per comensal».

L’aperitiu no és obligatori: ni tan sols l’oli o la mantega...

El cas de l’aperitiu –ja sigui una ampolla d’oli, unes olives o unes patates fregides– és anàleg al del pa. «Ha d’estar inclòs a la carta del restaurant», sentencien a l’OCU. El consell que ens donen és que preguntem sense cap vergonya si es tracta d’una invitació de la casa o si ens ho cobren i, una vegada que tinguem tota la informació, decidir sobre això. Un exemple és el plat d’aperitius (‘petiscos’) amb el qual se sol rebre els comensals als restaurants portuguesos i que sempre apareix en el compte al final... llevat que ho rebutgem en aquell moment.

¡Cambrer, aigua... de l’aixeta!

Ja sigui en gerra, en ampolla o en vasos individuals, «els restaurants tenen l’obligació d’oferir aigua de l’aixeta als clients si aquests ho demanen expressament», ens expliquen des de l’OCU. Així apareix reflectit en la llei de residus i terres contaminats per a una economia circular aprovada l’abril d’aquest mateix any. I no, no val l’excusa que «és que l’aigua de l’aixeta és molt dolenta aquí»: és el comensal el que ha de decidir si, tot i no tingui bon gust, se la vol beure igual.

Els preus de la carta són els que són (inflació a part)

Amb els preus disparats és habitual trobar-se el que podríem anomenar «import mutant». Això passa quan a la carta ve un preu i el cambrer ens indica que ja no està en vigor i que s’ha apujat. «Això és completament il·legal», confirmen des de l’OCU. És a dir que si el restaurant no ha tingut temps d’actualitzar el menú amb els nous preus... haurà de continuar cobrant els antics. El que sí que es permeten són els adhesius a les cartes físiques que canvien imports. «Mentre siguin visibles per al comensal, aquestes modificacions són perfectament acceptables».

Els perills dels «fora de carta», «segons mercat»...

A l’OCU insten a ser especialment vigilants amb els plats que no figuren en el menú i que es «canten» al client o amb els que apareixen a la carta sense preu fix acompanyats de la frase «segons mercat» (una cosa habitual, per exemple, en el cas dels peixos). «En aquests casos, el client ha de ser informat del preu. Si es tracta de productes segons mercat o segons pes cal donar-li alguna referència al client –per exemple, el llobarro pesa 2 quilos, costa 35 euros el quilo, i és per a dues persones. Si això no passa, el comensal té el dret a abonar un import anàleg al de qualsevol plat semblant del menú: «Si hi ha un plat de pasta fora de carta i no ens informen del preu, podem exigir pagar el que costa qualsevol plat de pasta que aparegui en el menú».

Els preus sense IVA són cosa del passat

La legislació és clara amb els impostos com l’IVA i així ho recorden des de l’OCU: «Els preus han de ser finals, amb l’IVA inclòs». És a dir, que les cartes que ens obliguen a sumar mentalment percentatges no són legals. Seguint amb els tants per cent, tampoc és acceptable que el menú especifiqui que «es cobrarà un suplement del 15% en terrassa»: els preus han de figurar ja calculats.

Sí que és legal cobrar per la reserva, però aquest import ha de descomptar-se del preu final

El fantasma del ‘no show’ ha fet que molts restaurants apostin per cobrar una quantitat al comensal en el moment que es fa una reserva. «Això és totalment legal. Òbviament restant aquesta xifra del compte final que es pagui, és clar». Altres fórmules legals són les d’establir un import mínim de consum en terrassa o un temps màxim de permanència, «sempre que s’informi el client d’això».

Emportar-se les sobres en tàper està emparat per llei però... et poden cobrar per això

La ja citada llei de residus i terres contaminats per a una economia circular empara tots aquells fans del ‘doggy bag’ o de emportar-se les sobres del plat no acabat a casa. «Els restaurants estan obligats a posar-ho en un tàper si el client ho demana, tot i que, compte, poden cobrar per això».

Sí, es pot cobrar pel gel o la llet

Notícies relacionades

En els últims mesos s’han fet virals diverses queixes de clients després de veure’s obligats a pagar pel gel o la llet del seu cafè com si d’un extra es tractés. «Des de l’OCU ho considerem una pràctica abusiva però és legal i es pot fer». El que no és legal, tanmateix, és cobrar a part el pa en una tapa de truita. «No té sentit perquè és part de la formulació del plat: és com si en un entrepà de calamars es cobrés el pa com si d’un afegit es tractés».

Amb aquest decàleg ja queda clar què és el que sí i el que no es pot cobrar en un restaurant. Després sempre entrarà en joc les ganes de reclamar del client o la disposició de l’hoteler a arribar (o no) a un acord. I si no... sempre queda el full de reclamacions que, com no podia ser de cap altra manera, és obligatori.

Inicia sessió 0 Comentaris