L’ego del xef no importa, per Pau Arenós

Pensem, de manera comuna, en establiments construïts des de les ganes personals, propietat d’algú que ho dissenya, segons l’apetència, segons el que li agrada a ell o ella, reflex d’una manera de ser i sempre condicionat al que aquesta persona pugui pagar. Primer, jo, els meus gustos, els meus desitjos, la meva ambició; el client, després.

Però, ¿i quan és al revés, quan l’ego queda submergit en la funcionalitat? Cèntric, el restaurant que dirigeix Susana Aragón, associada amb la seva parella, Óscar Teruelo, és un exemple de casa amb condicions: és el bar restaurant de Cèntric Espai Cultural, un equipament propietat de l’Ajuntament del Prat, amb biblioteca, sala d’exposicions, arxiu municipal i auditori, i bones croquetes.

Per començar, no és el lloc que haguessin construït ells, sinó el que van construir d’altres. Després, el requisit obligatori que la màquina funcioni a tota velocitat a totes hores cada dia, de manera que necessiten un gran equip: ¡28 persones!

Últimament escric molt de llocs amb dos o tres treballadors: les magnituds que s’acosten a la trentena d’empleats són les habituals de l’alta cuina. I això no és el que fan a Cèntric, almenys, no amb el luxe clàssic com a bandera. Perquè el luxe, avui, ara, és menjar una carxofa recollida el mateix matí a l’horta del costat.

Tercer, el preu, amb l’obligatorietat de ser assequible (plat del dia a 10,30 euros i menú a 13,50 euros), i quart, un registre culinari ampli per complaure una comensalitat variada.

L’Óscar diu que vol eliminar els nachos amb formatge i pic de gall, i no dic ni que sí ni que no: a mi no m’interessen, com, tampoc, el falàfel i els burritos, però ¿per què privar d’això els clients? Jo prefereixo el confit de pota blava o el suquet de lluç i gamba.

[Aquí, bons restaurants de Barcelona on es pot menjar per menys de 20 euros, i, aquí, restaurants on es glorifica el menú del dia]

No és la sala que vols, sinó la sala que tens.

No és la cuina que vols, sinó la cuina que volen (i la que vols tu, sí, també).

Notícies relacionades

Com s’han de menjar els calçots (instruccions per a forasters)

"De premi": el bar de Sabadell aclamat per les seves patates braves

No és el restaurant que vols, sinó el restaurant que pots.

I, potser, és el restaurant que es necessita.