Invidents a restaurants: de la carta en braille a les ulleres amb ChatGPT

«Digues-me, Charlie, ¿hi ha pastes a la taula? Hauries de provar aquestes pastes, jo les somiava», li etziba Al Pacino a Chris O’Donnell a ‘Esencia de mujer’. En aquesta pel·lícula, Pacino encarna un invident que es mou com un peix a l’aigua en escenaris com el menjador del novaiorquès Waldorf Astoria. Tot i així, ha de demanar al seu acompanyant que li llegeixi la carta...

Que algú llegeixi la carta a una persona invident és l’opció més recurrent quan es dona aquesta situació mixta. Però, ¿què passa quan no hi ha vidents a la taula? L’opció més tradicional és la carta en braille, una cosa que continua sent una raresa a la gran majoria dels restaurants espanyols. D’haver-n’hi, n’hi ha, però continuen sent poques.

«La carta en braille denota voluntat d’integració i s’agraeix molt quan te la trobes», explica Jonathan Armengol, periodista gastronòmic invident amb més de 20 anys de professió a l’esquena. «Compte, que també és una porcada, perquè no deixa de ser una cosa que pot haver sigut potinejada per cinc o sis persones abans que tu», afegeix.

Ara bé, això no significa que no hi hagi molts restaurants que continuen introduint cartes en braille pensant en la integració. Entre els últims, el grup Saona, amb establiments a tot Espanya, que va anunciar la primavera passada que oferiria aquests menús a tots els seus locals.

Sorprèn també l’aposta de Momus, la cocteleria oberta per Alberto Fernández al barri de Chueca a Madrid i que compleix ara un any. En el seu cas, van decidir crear una carta en braille aprofitant el canvi de menú. I ho van fer ells mateixos. «La nostra proposta anterior s’estructurava entorn dels colors i algú va preguntar ‘¿i si ve una persona daltònica?’. Això ens va portar a pensar a fer accessible per a persones invidents la nova carta, basada en la figures geomètriques», explica Fernández.

Van buscar un traductor, van imprimir plantilles i van acabar fent 25 cartes artesanals en braille. «La meva companya Laura Perea ho va anar fent lletra a lletra. Ens va ocupar un nombre d’hores important, però estem molt contents amb el resultat».

Velles i noves tecnologies

Més enllà del braille, les opcions perquè una carta resulti accessible per a una persona que no veu són múltiples. «Des de fa molts anys, està el reconeixement òptic de caràcters (OCR per a la sigla en anglès), que et llegeix la carta. Això també ho fan els actuals ‘smartphones’. ¿El problema? Que si la carta és llarga et pots eternitzar», reflexiona Armengol.

Aquest veterà periodista gastronòmic considera que els codis QR, ressuscitats per la pandèmia, han sigut «una oportunitat perduda» per crear una normativa sobre com utilitzar-los. «La majoria solen funcionar bé, però hi ha vegades que, si la foto no dona qualitat, la tecnologia no és capaç d’interpretar-la. Si es tracta de taules, és habitual que, en la informació que reps, els plats vagin per una banda, i els preus, per una altra, de manera que no tens ni idea de què costa cada un».

Ulleres intel·ligents

El futur sembla estar en l’ús de les anomenades ulleres intel·ligents en combinació amb sistemes d’intel·ligència artificial capaços de contestar preguntes sobre la carta o el menú en qüestió. Manolo Álvarez, professor cec a la Universitat de Puerto Rico (UPR), promou solucions tecnològiques accessibles des del 1996 en la seva web Manolo.net. En un dels seus pòdcasts més recents, corresponent a l’abril d’aquest any, experimenta amb les ulleres d’Envision en aliança amb la tecnologia GPT-4 d’OpenAI.

Aquesta tecnologia identifica per a aquest ‘podcaster’ els plats vegetarians disponibles en el menú, el preu de cada un i els diferents ingredients que figuren en l’etiquetatge d’una de les begudes. Més que navegar per una carta, el que fa és ‘surfejar’. «Les persones que hi veuen tenen la capacitat de dirigir-se en cada moment a la part de la carta que els interessa. Nosaltres no tenim aquesta possibilitat, però amb eines com aquesta, que et permet fer-li preguntes sobre apartats, preus, etc., un invident guanya un temps preciós», comenta Armengol.

Persones amb visió parcial i albins

Gema Mariscal és una aficionada al bon menjar que té visió parcial. «En el meu cas, quan acudeixo a un restaurant, utilitzo una lupa per poder accedir a la informació. Els seus principals enemics són els dissenys complicats o massa ‘artístics’. «Tipografies de lletra poc clares, maquetacions de carta en les quals la imatge és darrere de les paraules... ho posen molt difícil».

Mariscal destaca que, dins de l’espectre de persones amb visió parcial, hi ha molts casos diferents. «Per exemple, les persones albines hi veuen millor en entorns més foscos perquè la llum els molesta. El seu cas és diferent i al restaurant han de procurar que estiguin ocupant un lloc a la taula allunyat d’il·luminacions directes».

Tauletes amb la carta

Si es tracta de buscar bones pràctiques en el sector, no sempre cal mirar cap a l’alta gastronomia. Mariscal va sortir gratament sorpresa del Mesón del Champiñón (als voltants de la plaça Mayor, a Madrid) gràcies a les tauletes que posen a disposició dels clients: «Són de 16 polzades i inclouen nom del plat, descripció, foto gran i fins i tot la manera idònia de menjar-los», diu Mariscal.

En canvi, Armengol recorda com una experiència amarga una visita a un local de cert nivell on es van entossudir a negar-li el pas per anar amb un gos guia. «Va ser un episodi molt desagradable a causa de l’entossudiment del maître, en aquest cas».

Notícies relacionades

Aquest és el restaurant napolità de Barcelona que ha enamorat a Michelle Yeoh, protagonista de ‘Los hermanos Sun’ de Netflix

Quin error anar-hi i no tastar el lluç

Les dificultats per a invidents no acaben a la carta... Plats de formes estranyes als restaurants gastronòmics «en els quals arribes fins i tot a ficar el nas», comenta entre rialles Armengol. Decoracions barroques com les d’un local al qual va acudir recentment Gema Mariscal tampoc ho posen fàcil: «El restaurant volia recordar un circ i això el feia molt confús per a mi».

I, al final, com en tot dinar o sopar, arriba el compte... «I moltes vegades quan te’l donen no tens ni idea de quant et costarà el que has demanat perquè, o no t’ho han comptat o no ho has trobat en el menú, i amb les pujades de preus actuals ves a saber...»: sorpreses poc accessibles.