Cata Mayor
La tornada d’un restaurant històric de Barcelona
Quan l’empresari àrab que havia comprat l’edifici del carrer de Ferran, 21, va ordenar rehabilitar la finca modernista per muntar el seu vuitè hotel a Barcelona (seu és el pròxim DO Plaça Reial, per exemple), no va imaginar que hi trobaria un tresor que, més enllà dels balcons de ferro forjat fets per un assistent de Gaudí, condicionaria l’oferta gastronòmica del seu establiment, obert fa tan sols unes setmanes. Van trobar un menú del restaurant que hi havia allà mateix i que ocupava també el local de l’òptica contigua. Es tractava de Casa Pince, un negoci emblemàtic en la seva època que només oferia banquets de luxe per a celebracions de gent amb diners i del qual diuen que va ser el primer take away de Barcelona.
Així va ser la seva història. Jean Pince era un francès que a l’arribar a la ciutat es va posar a treballar com a ajudant de cuina a l’hotel Ambos Mundos (a la cantonada de ronda de Sant Pere amb Ausiàs March). Poc després va conèixer a la seva futura dona, Caterina Ros, i, en associació amb un cuiner, Antonio, que va conèixer a l’hotel, van obrir el negoci entre finals del segle XIX i principis de la dècada del segle XX.
Diuen que les garretes de pollastre que oferien per portar als que sortien de missa els diumenges de l’església de Sant Jaume, allà al costat, van ser idea de Ros. Els fregien amb una salsa ideada pel seu marit i, recorda el periodista Lluís Permanyer, ventejaven el fum perquè l’aroma s’escampés pels voltants a tall de reclam. També servien croquetes. Va ser un gran èxit.
De manera que van començar a rebre encàrrecs i van acabar convertint aquell local, que també era un colmado que venia alguna delikatessen, en un espai que va acollir banquets de l’alta burgesia i va servir al rei Alfons XIII. Gent que se sentia com a casa amb unes fines estovalles de fil teixides a Lió, copes de vidre de bacarà...
Medalles d’or i altres premis
Els anava tan bé la cosa que van comprar tota la casa. Els baixos i l’entresol es van destinar al restaurant, que va decorar l’arquitecte Joan Alsina amb tanta elegància queel 1905 va guanyar el premi de l’ajuntament al millor establiment projectat aquell any. També va rebre medalles d’or a Brussel·les i a París el 1906, i a Madrid i Budapest el 1907.
El primer Casa Pince va tancar el 1919. L’amo, que es feia dir Juan, segons pot llegir-se en un dels menús recuperats, es va arruïnar, expliquen que per la seva poca traça a l’hora d’invertir en borsa i per la fallida del Banc de Barcelona. Més d’un segle després, un dels besnets de Pince, Albert Claret, veí de la zona, es va acostar fa uns dies al nou restaurant amb la seva mare, ja nonagenària, per aportar algunes cartes d’aquella època pintades a mà, en les quals manaven els plats d’arrel francesa, fotos i coberts.
Ho tenien tot en unes caixes d’un entresolat de casa i a l’assabentar-se de l’obertura de l’actual Casa Pince no van dubtar a desempolsegar el seu contingut i portar-lo allà. "És un orgull que recordin d’alguna manera el que havia sigut", va comentar Claret a Betevé després de la seva inesperada visita.
Abans de la pandèmia havia sigut un restaurant indi i l’hotel es deia Adagio. Des de l’abril torna a ser Casa Pince (com l’hotel) i serveix cuina tradicional catalana. Al capdavant de la cuina hi ha la talentosa Silma Ayres, una jove brasilera que va ser stagier a El Celler de Can Roca i a Les Cols i va treballar en- Disfrutar, Moments i Direkte Boqueria. Amb aquest bagatge s’ha plantat per defensar uns plats, unes tapes i un menú de migdia laborable elaborats amb productes de temporada i uns tocs de geni que fan disfrutar de cada mos de manera bàrbara.
A l’ensaladilla russa li afegeix gambes i una maionesa amb el suc dels caps del crustaci; la melosa croqueta de cua de toro porta maionesa de creixens; el seu steak tartar, preparat amb anxova, ceba i cogombret, servit amb patates fregides amb gust d’ou ferrat, és del millor que hi ha a la ciutat; prepara un pop a la graella més tendre que un nadó, amb un allioli calent; serveix la corbina fresca amb un romescada de vici... "Cuino per als veïns del barri, per als treballadors de la zona, per al públic que va al Liceu", explica, il·lusionada, Ayres. Qui sap si aconseguirà aquells llorers del primer Casa Pince. De talent no li falta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Com més població, més recursos
- L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia
- Trapero aposta per un increment dels Mossos per rebaixar el crim
- Primera denúncia davant la fiscalia a BCN per tortures policials en la Transició