La tornada d’un restaurant històric de Barcelona

Així va ser la seva història. Jean Pince era un francès que a l’arribar a la ciutat es va posar a treballar com a ajudant de cuina a l’hotel Ambos Mundos (a la cantonada de ronda de Sant Pere amb Ausiàs March). Poc després va conèixer a la seva futura dona, Caterina Ros, i, en associació amb un cuiner, Antonio, que va conèixer a l’hotel, van obrir el negoci entre finals del segle XIX i principis de la dècada del segle XX.

Diuen que les garretes de pollastre que oferien per portar als que sortien de missa els diumenges de l’església de Sant Jaume, allà al costat, van ser idea de Ros. Els fregien amb una salsa ideada pel seu marit i, recorda el periodista Lluís Permanyer, ventejaven el fum perquè l’aroma s’escampés pels voltants a tall de reclam. També servien croquetes. Va ser un gran èxit.

De manera que van començar a rebre encàrrecs i van acabar convertint aquell local, que també era un colmado que venia alguna delikatessen, en un espai que va acollir banquets de l’alta burgesia i va servir al rei Alfons XIII. Gent que se sentia com a casa amb unes fines estovalles de fil teixides a Lió, copes de vidre de bacarà...

Medalles d’or i altres premis

Els anava tan bé la cosa que van comprar tota la casa. Els baixos i l’entresol es van destinar al restaurant, que va decorar l’arquitecte Joan Alsina amb tanta elegància queel 1905 va guanyar el premi de l’ajuntament al millor establiment projectat aquell any. També va rebre medalles d’or a Brussel·les i a París el 1906, i a Madrid i Budapest el 1907.

El primer Casa Pince va tancar el 1919. L’amo, que es feia dir Juan, segons pot llegir-se en un dels menús recuperats, es va arruïnar, expliquen que per la seva poca traça a l’hora d’invertir en borsa i per la fallida del Banc de Barcelona. Més d’un segle després, un dels besnets de Pince, Albert Claret, veí de la zona, es va acostar fa uns dies al nou restaurant amb la seva mare, ja nonagenària, per aportar algunes cartes d’aquella època pintades a mà, en les quals manaven els plats d’arrel francesa, fotos i coberts.

Ho tenien tot en unes caixes d’un entresolat de casa i a l’assabentar-se de l’obertura de l’actual Casa Pince no van dubtar a desempolsegar el seu contingut i portar-lo allà. "És un orgull que recordin d’alguna manera el que havia sigut", va comentar Claret a Betevé després de la seva inesperada visita.

Notícies relacionades

El viatge d’un català, d’una japonesa i els seus plats nipons

Bar Monry’s, el penúltim restaurant d’un pilot de F1

Abans de la pandèmia havia sigut un restaurant indi i l’hotel es deia Adagio. Des de l’abril torna a ser Casa Pince (com l’hotel) i serveix cuina tradicional catalana. Al capdavant de la cuina hi ha la talentosa Silma Ayres, una jove brasilera que va ser stagier a El Celler de Can Roca i a Les Cols i va treballar en- Disfrutar, Moments i Direkte Boqueria. Amb aquest bagatge s’ha plantat per defensar uns plats, unes tapes i un menú de migdia laborable elaborats amb productes de temporada i uns tocs de geni que fan disfrutar de cada mos de manera bàrbara.

A l’ensaladilla russa li afegeix gambes i una maionesa amb el suc dels caps del crustaci; la melosa croqueta de cua de toro porta maionesa de creixens; el seu steak tartar, preparat amb anxova, ceba i cogombret, servit amb patates fregides amb gust d’ou ferrat, és del millor que hi ha a la ciutat; prepara un pop a la graella més tendre que un nadó, amb un allioli calent; serveix la corbina fresca amb un romescada de vici... "Cuino per als veïns del barri, per als treballadors de la zona, per al públic que va al Liceu", explica, il·lusionada, Ayres. Qui sap si aconseguirà aquells llorers del primer Casa Pince. De talent no li falta.