De fugir de la guerra a treballar en cuines amb estrelles Michelin: l’any d’Evelina Melnikova

Pastissera sobrada de talent a la seva ciutat natal, Odessa, va agafar les maletes després de l’impacte dels primers projectils per acabar, de manera improvisada, a Catalunya després de travessar mig Europa amb autocar. Un any després, amb 31 anys, ja ha treballat en la partida de rebosteria de restaurants dotats d’estrelles Michelin com Àbac i Aleia, a l’hotel Casa Fuster, i ara està realitzant una prova a Alchemist (Copenhaguen), un dels restaurants més avantguardistes del continent. ¿I què ha passat entremig? Millor explicar-ho de manera cronològica.

Encara amb l’ensurt i la por a sobre i sempre pendent de les notícies de la seva família, Melnikova ja començava a notar el març del 2022 que no només la seva vida s’havia trastocat de sobte, sinó que alguna cosa estava canviant al seu interior: «Em sento molt motivada perquè ja no em queda res, així que he de sobreviure sigui com sigui. És com si aquesta situació et forcés a tenir encara més energia, més idees, més plans. Sona estrany, però després de tot això penso que no tinc barreres, que tot és possible», deia llavors. I tenia raó, perquè el procés de creixement personal que desprenen ara les seves paraules i la seva actitud és evident, tot i que no ha sigut gens fàcil.

Primers projectes i males notícies

Després d’emprendre el seu propi projecte d’elaboració de pastissos tradicionals ucraïnesos a través de les seves xarxes socials, va començar a treballar al Bistrot Llevant, al Gòtic, amb l’encàrrec no només de renovar la part dolça de la carta, sinó fins i tot d’oferir les seves creacions a altres restaurants barcelonins.

Fins que a principis de juny, a l’acabar el torn de nit, va rebre la pitjor trucada possible. «La meva mare m’explicava que el meu pare havia mort, que s’havia suïcidat, una cosa cada vegada més freqüent entre els homes ucraïnesos. Vaig entrar, és clar, en un moment de confusió, com si tot es tornés borrós. Immediatament vaig reservar el primer vol cap a Bucarest i d’allà vaig arribar a Odessa amb autobús», relata. Tornar a casa, tornar a la guerra, com si escapar-ne fos impossible.

Allà va haver de lidiar, a més del dol familiar, amb la recrudescència dels atacs russos. «Anava caminant pel carrer i hi va haver una explosió pròxima. Vaig entrar corrent en una cafeteria, desesperada, preguntant a crits què havíem de fer. Em van mirar com una bèstia rara, perquè tots ja hi estaven acostumats», recorda.

Fins i tot explica anècdotes que serien gracioses si no fos perquè el context és nefast, com quan va intentar tornar a la classe de ioga a la qual anava abans de la guerra: «El professor ens demanava que ens concentréssim en la respiració mentre a fora se sentien detonacions. I tots ho aconseguien, però per a mi era impossible. ¿Com pots practicar ioga mentre et bombardegen?». Una pregunta a la qual ningú mai hauria de tenir la resposta.

És difícil imaginar-se què significa tornar a la teva ciutat i comprendre que ja mai serà la mateixa, que reconeixes els escenaris, però tot té ara una pàtina de destrucció i por, com si fos el món al revés de ‘Stranger Things’. I el mateix amb les persones amb qui havies compartit la vida.

«Un molt bon amic meu, amb qui vam iniciar alguns projectes de pastisseria, elaborava uns macarons boníssims i plens de color que es van posar molt de moda a Odessa abans de la guerra. Ara, en canvi, comanda un batalló al front de batalla i sembla que hagi envellit 10 anys de cop», relata.

Procés de dol

Quedar-se a Odessa després del funeral li resultava massa dur i es va traslladar amb la seva mare uns dies a un poble de Romania on hi ha allotjaments per a persones refugiades, o almenys per a les que necessiten un parèntesi de la guerra. Un temps per passar el dol, per comprendre el que havia portat el seu pare a prendre aquesta decisió –després de perdre la feina al port va voler allistar-se com a voluntari a l’exèrcit, però les places ja estaven cobertes– i intentar convèncer la seva mare que es traslladés amb ella a Barcelona. «No va voler. Ella és metge i és conscient que la seva tasca és més necessària que mai a Ucraïna. També és veritat que concentrar-se en la seva feina li permet lidiar millor amb el dolor».

Així que Evelina Melnikova es va quedar sola a Romania amb un futur encara més negre del que tenia quan va deixar Odessa per primera vegada i preguntant-se quin sentit tenia la vida. Però ja imaginava que l’únic que la salvaria seria el moviment, així que va acceptar la invitació d’una amiga ucraïnesa que vivia a Tailàndia.

«Si pots pagar-te el bitllet, jo m’encarrego de buscar-te on viure», em va dir. Ho vaig fer i va ser una sort, perquè els dos mesos que vaig passar allà em van servir per guarir-me, per conèixer-me millor i per comprendre quin era el meu camí. I per agrair, malgrat tot, l’amor a la meva família i el de tota la gent que m’he anat trobant en aquest temps», comenta.

Després li va sorgir una altra oportunitat: acompanyar una persona que va conèixer a Tailàndia a Copenhaguen, una de les ciutats més interessants per a algú que es dedica a la pastisseria. No obstant, a mig viatge, la van trucar de Barcelona perquè havia de recollir les seves coses urgentment de l’habitació que tenia llogada perquè el pis s’havia de vendre. «Pensava que estaria fora uns dies per al funeral del meu pare, però ja portava tres mesos. I no volia perdre les quatre coses que em quedaven». Així que, a la tardor, vaig viatjar una altra vegada sola cap a Barcelona per tornar a començar.

A Àbac, currículum en mà

Va redactar una llista de restaurants on creia que podria treballar i va començar a enviar currículums per correu electrònic, però aviat es va adonar que ningú es preocupava a respondre, ni tan sols per dir no. Fins que una companya del nou pis que va trobar li va dir que havia vist per internet que a Àbac buscaven una xef especialitzada en pastisseria.

Llavors va fer una cosa que, reconeix entre rialles, mai s’hauria atrevit abans de sortir d’Odessa: «Em vaig presentar al restaurant amb el currículum imprès, però estava tancat i vaig esperar fins que vaig veure un grup de cuiners que entraven per una altra porta. Em vaig colar amb ells i un cop dins vaig dir que volia parlar amb el xef pel lloc de treball. Em van dir que hi tornés un altre dia, però vaig insistir i al final va aparèixer Jordi Cruz en persona. Em va entrevistar i a l’acabar em va dir que, si ho volia, podia començar l’endemà». Qui s’atreveix, hi guanya.

L’oferta d’Alchemist, a Copenhaguen

No obstant, la història no acaba amb aquest final feliç, perquè la guerra no només transforma països i ciutats, sinó també les persones que la pateixen. De vegades per mal i d’altres, paradoxalment, per bé. «Tot l’equip em va tractar amb molt carinyo, però em vaig adonar que no estava preparada psicològicament per aguantar el ritme d’una cuina de tres estrelles Michelin. I preferia ser honesta amb ells, però també amb mi mateixa».

Després va passar a la cuina d’Aleia, amb una estrella Michelin, amb els xefs Rafa de Bedoya i Paulo Airado, on fins i tot li van oferir l’oportunitat de retocar la carta de postres. Finalment va arribar la proposta de prova d’Alchemist i, amb ella, la necessitat de prendre decisions transcendents, d’aquestes que canvien la vida per complet.

Notícies relacionades

El festival més gran dedicat a les patates braves, a l’agenda gastro d’octubre

Així seran els pròxims 90 anys de Boadas

¿Què fer llavors: quedar-se o anar-se’n?, ¿apostar pel segur o apuntar al cel? Parla Evelina: «Si una cosa he après aquests mesos és que ja no m’espanten els reptes i que no renunciaré a res per no intentar-ho. ¿Què és el pitjor que em pot passar? Que surti malament i que hagi de tornar a Barcelona per començar de zero una altra vegada. Doncs així ho faré, si és necessari. A més, he de dir que aquí ja em sento com a casa. Estic decidida a no perdre ni un segon de la meva vida a fer coses que no m’omplin, tant en la meva vida personal com en la laboral. Vull crear, experimentar i innovar amb la pastisseria. I algun dia espero poder posar en marxa el meu propi projecte, amb el qual pugui tornar tot l’amor que he rebut aquest últim any. Deu sonar estrany, però, malgrat tot, em sento agraïda».

De vegades, qui penses que hauria d’estar més espantat és qui menys ho està. Si has conegut la por de veritat, la resta de coses són tonteries.