Juan Carlos Iglesias: «Vaig estar a punt de morir diverses vegades; em van donar per liquidat» | VÍDEO Taula per a dos

Més que una entrevista, una lliçó de vida. Així és la xerrada que manté el restaurador Juan Carlos Iglesias amb Pau Arenós en aquesta nova entrega de la sèrie ‘Taula per a dos’. Sense pèls a la llengua, l’home que, amb els seus germans, Borja i Pedro, va crear alguns dels millors restaurants de Barcelona dels últims anys (Tickets –ara és Teatro–, Rías de Galicia, Espai Kru –ara és Rías Kru–, Casa de Tapas Cañota...) relata l’infern que està vivint després de contagiar-se de covid i salvar-se a l’uci de miracle.

Després d’escoltar la conversa (és impossible que no se t’encongeixi el cor), a Iglesias només se’l pot definir com a supervivent. Ha perdut el negoci familiar i té covid persistent amb gravíssimes seqüeles derivades d’aquelles setmanes en què fins i tot els metges el van donar per mort. «No donaven dos duros per mi», recorda.

L’empresari es va contagiar el març del 2020, just a l’inici de la pandèmia, quan, com apunta ell mateix, la meitat dels que entraven a l’uci morien. «Vaig estar a punt de morir diverses vegades; em van fer dues reanimacions. M’ha canviat la vida per complet», resumeix. De fet, un metge amb qui va contactar la seva dona pel seu compte va aconseguir visitar-lo i avisar-lo que l’havien d’ingressar en cures intensives. La seva alarma va ser crucial. «Em van practicar la traqueotomia allà mateix. Després em van dir que, si hagués trigat mitja hora més, hauria mort».

«Vull una Fanta»

En aquell moment el van salvar, però ningú creia que en sortís amb vida. Així ho explica Iglesias: «Em van donar per liquidat. Em van sedar perquè em morís i em van deixar en una uci esperant el moment». Però es va obrar el miracle quan una de les persones que feia guàrdia va escoltar com deia «vull una Fanta». Quan la infermera va avisar els metges no s’ho van creure; de cap per avall i amb la ‘traqueo’ posada... Però sí, ho havia dit, i ho va repetir quan els metges s’hi van acostar. Van decidir salvar-lo com fos.

«Em van dir que el meu cas els va fer canviar una mica la manera de fer el triatge i van decidir no donar ningú per perdut, perquè m’havien deixat de donar els medicaments considerats els millors per a aquesta malaltia en aquells moments», recorda sense àpex d’enuig, més aviat amb resignació. «Era inevitable en aquells moments».

Vessament cerebral, pèrdua de visió...

Està viu, però el preu que ha pagat és altíssim després d’haver sigut sotmès a dues traqueotomies. «Arran d’això vaig passar per set operacions de tràquea perquè se’m tancava i no podia respirar. Així vaig estar durant durant dos anys i mig. Va ser un malson. També vaig patir un vessament cerebral; per problemes de circulació he perdut completament la visió d’un ull i el 70% de l’altre, m’he quedat tocat dels ronyons, dels pulmons, del cor...». I té uns malsons terribles.

Després de sortir de l’uci i tornar a casa va visitar el seu CAP, des d’on el van derivar a l’Hospital de Bellvitge. «És de les millors coses que m’han passat a la vida», assegura Iglesias, que mai havia acudit a la sanitat pública i que des de la covid no ha tornat a la privada. «He tingut la immensa sort d’haver entrat en un programa nou d’atenció multidisciplinària que m’ha tret del clot en què estava ficat».

El grup de WhatsApp Los Chunguitos

Allà, diversos metges de diferents especialitats tracten pacients amb covid persistent com ell i posen en comú el seu coneixement per millorar la seva salut. En aquest programa ha fet nous amics i ha creat el grup de WhatsApp anomenat Los Chunguitos. Són tan forts els vincles d’amistat que han creat després de vuit mesos de tractament que els considera «amics fins a la mort».

I, tot i així, Juan Carlos Iglesias és feliç. Les seves llàgrimes durant la xerrada amb Arenós són, com admet ell mateix, de «felicitat». «Soc molt més feliç ara que abans de la covid, malgrat haver-ho passat extremadament malament. Perquè he descobert la meva dona i els meus fills –diu entre llàgrimes–. Abans, amb la feina, em passaven desapercebuts i ara no em perdo res d’ells. Em fa feliç qualsevol cosa que m’expliquin. Quan arriben a casa em sento l’home més afortunat i feliç del món».

«De la pobresa se surt treballant»

Ni tan sols la segona crisi, la derivada de la pandèmia, l’econòmica, que va arrasar el negoci familiar, li esborra aquest tímid somriure d’alegria al saber que els seus l’estimen. Tot i que les restriccions, que el van obligar a tancar els seus restaurants, van fer inviable tirar-los endavant. Salaris i lloguers per pagar, bancs que es negaven a canviar les condicions dels seus crèdits... «Ens vam veure obligats a presentar un concurs de creditors en el qual vam perdre tots els nostres estalvis i els dels nostres pares, que reinvertíem en l’empresa.»

Notícies relacionades

El dia que Raül Balam va dir al seu pare: «Tens un fill ‘maricon’» | Mesa para dos

Jordi Roca: «És com si m’hagués oblidat de parlar» | VÍDEO Taula per a dos

En aquell moment de crisi absoluta, una nova lliçó de vida. «Quan vam dir al nostre pare que ho perdríem tot, pensava que el mataríem del disgust, als seus 84 anys, però l’únic que va dir va ser: ‘Tranquils, fills, que he sigut pobre un terç de la meva vida i de la pobresa se surt treballant. I si jo en vaig sortir sense saber d’hostaleria, a vosaltres, que sou molt bons en això, us resultarà molt fàcil, ja tornarem a començar’».

Els restaurants dels Iglesias han reobert amb els Iglesias al capdavant, però l’amo és l’empresari Manuel Lao (Cirsa), amic de la família des de fa 40 anys, quan freqüentava els seus restaurants com a client. Un gest que Juan Carlos agraeix profundament. Lamenta estar incapacitat per treballar com abans i no poder ajudar els seus germans en aquesta nova etapa i troba a faltar els clients i amics que ha fet durant tants anys. Però té el consol d’haver redescobert la seva família. Un tresor que val més que qualsevol altra cosa.