Bar Omar: confiar en el roger

Que el terme bar no confongui: només són tres lletres i queda curt per als afanys i les aptituds d'Omar Díaz (Barcelona, 1980).

Ni la posada en escena (una barra equipada amb focs i una cuina oberta rere un neó verd) ni la gràfica desinhibida (un porquet amb antifaç, un disc de Julio Iglesias o un cartell incisiu: 'Omar i muntanya') es corresponen amb l'am­bient populatxer. ¿Bar? Que graciós.

La carta avança sobre clàssics que el cuiner ha repintat com la bomba (a la mexicana), les aletes 'masala style' i el pop amb maionesa de 'togarashi'. Un tapeig rodamon.

L'Omar més interessant és el dels dijous a la nit, quan ofereix un menú degustació, mesura del cuiner que és i la projecció del que pot arribar a ser. Per atraure públic, seria intel·ligent oferir alguns d'aquests bons plats entre les ofertes de cada dia fins al remat final dels dijous.

Em suggereix un riesling-viognier d'alta muntanya, Biu, per als primers passos (no em convenç el pessigolleig final, com d'agulla).

Eriçó, 'tupinambo' i pèsols: un 'omar i muntanya' excel·lent, que convindria realçar amb alguna planta aromàtica. ¿Per què? Per enriquir l'hortalissa i el tubercle. El mateix diria del següent servei: els verats a la brasa i en tàrtar són molt bons. Però ¿i si amanís els crus per buscar frescor o profunditat? Anar més enllà, afinar, créixer.

Ja sé que li agraden el pebre negre, les coses poc fetes i la senzillesa expositiva. Segueix amb un escamarlà en 'sashimi' i el cap i les pinces torrades; i, després, un altre 'omar i muntanya': roger a la flama amb ou ferrat. Tots dos són magnífics, sobretot el roger salsejat amb el rovell. Unes puntetes fregides a sobre de la pell el realçarien.

La vaixella recorda la pisa de diumenge de les àvies burgeses, i això provoca un xoc temporal amb el que ­contenen.

M'ho estic passant de meravella, sorprès per la qualitat i l'atreviment -la nuesa- del que menjo. Passo al vi negre, al sempre fiable Pruno, en aquesta ocasió, del 2015.

Flaqueja la cocotxa a la brasa amb múrgoles, separades les unes de les altres, com si no sabessin a què jugar juntes. I repunta amb el porcell, un sandvitx cruixent, en companyia d'una poma a la brunesa amb clau. El clava.

Les primeres postres són tan refrescants com eficaces: mango natural, gelat de 'yuzu' i ratlladura de llima. El segon, un homenatge al Ferrero Rocher, amb xocolata i 'dulce de leche'. En aquest punt del viatge em satisfà més l'altre.

Omar ha sigut aprenent i escuder de molts: en el seu podòmetre hi ha un bon nombre de desplaçaments. Guarda gratitud a Isidre Soler, Juan Mari Arzak, Joan Roca, Felip Llufriu o Xavier Franco. Es prova ara amb el bar, on, a poc a poc, s'anirà deixant anar.

Notícies relacionades

Nandu Jubany obrirà dos restaurants en un dels hotels de luxe de Messi

Els millors restaurants d’Osona per llepar-se’n els dits a cada mos

"Vull fer un pas més", diu l'Omar a ­manera de resum. I pot. I ho ha de fer, sense desviar-se de l'essencial: "Un espai de reunió per a famílies, per a amics".

La ciutat, com alguns fetges, pateix hipertròfia amb restaurants inflats. Escassegen els benaurats que s'arrisquen amb un preu just.