Lluritu: marisc sexi a bon preu

De Lluritu em van cridar l’atenció ­dues coses. El nom, una vulgarització del peix conegut com a llorito ('Xyrichtys novacula') i el subtítol: marisqueria desenfadada. Després vaig saber que en el negoci hi havia tres amics que van compartir pupitre: Pol Puigventós, Gerard Belenes i l’actor Pau Roca. Quan els vaig conèixer em va agradar la rotunditat de l’ideari i que haguessin pensat a fons cada element, incloent-hi els inútils tovallons de bareto.

Vaig intentar convèncer-los perquè els canviessin: vaig argumentar que netejaven menys que un segell i que, tenint en compte la pila que vaig generar, contribuïen a la destrucció del planeta. Per descomptat, no ho vaig aconseguir. Entenc que els tovallons, i el seu ús indiscriminat, formen part de les inspiracions i les influències, amb racons com la cerveseria Mavi, a Alacant; el bar Ginés, a Barcelona, o el restaurant Rafa’s, a Roses. Cases de la closca i l’espina.

Que exaltessin el llorito, un dels meus peixos preferits, i que hi posessin la gosadia com a predominant va ser el ganxo; la qualitat del producte i el preu van ser definitius. El Pol, al capdavant de l’assumpte com a professional de l’hostaleria, pressiona els proveïdors perquè no el plomin. Aquesta contenció els impedeix tenir peces estil cetaci, però sí llobarros i turbots que superen el quilo.

Producte cru, tebi, fred, a la planxa, a la brasa i amb prou feines una fregida, tècniques i procedències assenyalades a la carta, escrita amb bolígraf blau. Res de salses. Pocs vins (aquí vam tornar a renyir per alguna referència clàssica), però meditats. Vaig beure primer Brúixola i després Figuero Viñas Viejas: em va agradar molt el tempranillo.

Jaquetes curtes blanques, llums blancs, entorn blanc. Sardines blaves, musclos taronges, gambes vermelles.

Als comandaments de la cuina, Javier Caballero, que va brodar les coc­cions, excepte la de les navalles (massa dures), però no per culpa seva. Els socis van dir que a ells els agradaven així.

Escopinyes carnoses, anguila del Delta amb tomàquet i un pop sec arribat de Dénia, molt bo, amb un alt valor simbòlic, ja que el Pau estiuejava a la població alacantina i rebia la visita en bermudes dels col·legues. En el pop a la brasa hi ha les vacances i les Rotes i el vent tallat a la sal.

Eriçons oberts, oferint el sexe ocre. Carpaccio de tonyina de l’Ametlla amb gingebre i llima. Un platillo del dia exel·lent: ceps, espàrrecs i gambes. Per acabar, el senyor Lluritu, fregit delicat acompanyat de pebrots vermellsExterior daurat, carns nacrades. Animalet escàs, de temporada, desig dels restaurants de les Balears i Catalunya. El que vaig menjar va arribar d’Almeria. A la persiana grafitejada hi han escrit: «El marisc és sexi». El mar és sexi.

Notícies relacionades

Bicnic: mugir de gust on hi va haver vaques

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Com a comiat, em van oferir una trufa d’Arrese, pastisseria de Bilbao, perquè formava part de la memòria compartida. I unes postres on també hi era present la infància: la 'mousse' de galeta maria.

Nous temps, nous negocis. Marisqueries per a un públic diferent i jove, amb la sotabarba per desenvolupar. És temps de daurada i llenguado. I d’acomiadar el llorito.